El primer mes de l’any en valencià nomes te un nom: giner / Manuel Gimeno

13/1/2016

  Fa vora dotze anys em publicaren en el “Diario de Valencia” (02-04-2004) un articul que vaig titular “Sobre el proces de substitucio llingüistica. Un eixemple paradigmatic: gener versus giner”. L’any següent tambe fon publicat en “Levante-EMV” (28-01-2005). I passats uns anys fon el diari “Valéncia hui” (22-01-2008), el que el tornà a publicar. Ara, el pose una atra volta damunt la taula, afegint alguna cita historica i canviant alguna cosa, pero mantenint lo fonamental de l’articul, perque, per desgracia, no ha perdut vigencia, ya que la situacio sociollingüistica en Valencia seguix sent la mateixa. La variant gener, que no ha segut mai una forma patrimonial valenciana, la donen per bona en tots els llocs: Organismes oficials (Ajuntament de Valencia, Diputacio, Generalitat…), sindicats, entitats deportives, universitats, escola, mass media i un llarguissim etc. Yo, en ocasions, m’he preguntat ¿sera perque “giner” es un castellanisme i yo encara no m’he enterat?, ¿no diuen que volen recuperar el valencià?  Si es aixina ¿com es que rebugen una forma que tenim documentada com a minim des de fa huit segles? No estaria mal que els responsables d’esta alienant politica llingüistica donaren resposta a estes preguntes. De totes les maneres, al meu entendre, la reflexio mes important es la que hauria d’anar dirigida als propis valencians: ¿com es possible que hi haja tants valencians que no es pregunten quin misteri es el que ha fet possible que durant segles (i fins als nostres dies) hajam usat el terme “giner” i, de colp i repent, el lleven de la circulacio i siga substituit per la forma catalana gener, que fins fa quatre dies no coneixia ningu? Se veu que es mes practic no pensar massa, encara que, directa o indirectament, en esta actitut s’estiga favorint el genocidi cultural, perdent, d’eixa manera, a poc a poc, la propia identitat ¡Que facils (i especials) son els valencians! ¡Quanta rao tenia el comte-duc d’Olivares! Ara ya no me val allo de “yo quan es tracta de qüestions de llengua no ho tinc massa clar ”, “a mi me digueren que lo correcte era  gener i yo m’ho havia cregut”, etc., perque son molts anys de conflicte identitari i aço s’ha denunciat moltes voltes. No valen excuses. Crec que es de sentit comu plantejar-se, com a minim, algun dubte quan nos trobem davant de situacions com esta, pero es veu que esta llogica no es contemplada per una part important del poble valencià. De totes les maneres, com encara vullc creure que la major part d’este poble haura de despertar algun dia (espere que quan desperte no siga massa tart), crec que sera millor que quan ho faça tinga l’informacio necessaria per a defendre en mes força i arguments la seua identitat. Per aixo pense que traure a la llum la realitat historica i llingüistica de Valencia es absolutament necessari i entre tots hauriem de fer lo possible per divulgar-la.

     Dit aço, i encara que vaig a tractar, fonamentalment, del nom en valencià del primer mes de l’any, no volguera que s’oblidara tampoc que son moltes les formes importades que seguixen mantenint-se “oficialment” front a les autoctones, a les que, obviament, s'intenta soterrar. Paraules, frases fetes, expressions, etc., com poden ser (per posar nomes uns eixemples) “calces”, “caure en terra”, “deport”, “fadri”, “frontera (d'una casa)”, “fi de semana”, “llanda”, “llavar”, “llonja”, “mitat”, “rellonge”, “sapia”, “vacacions”... i un llarc etc., totes elles absolutament genuïnes i que hui son bandejades i substituides impunement per les importades mitges, caure al terra, esport, solter, façana, cap de setmana, llauna, rentar, llotja, meitat, rellotge, sàpiga i vacances, respectivament, en un proces que nomes te un nom: substitucio llingüistica.

  Actualment l’Academia Valenciana de la Llengua ha donat entrada en el seu Diccionari normatiu valencià a determinades paraules que estaven proscrites, pero les posen casi sempre remetent a les formes no valencianes, a les que els donen preferencia. De totes les maneres, les formes valencianes incorporades no solen usar-les mai, per lo que la situacio no canvia gens. Al terme que estem tractant (giner) li han donat entrada, pero sense cites ni res que puga donar idea del pedigree d’esta paraula, afegint “[col.loq.]”. O siga, “giner” nomes per a anar per casa i gracies; aixo si, remetent a la forma “normativa” gener, que es l’unica que van a usar. Si no fora per la transcendencia que te el proces i l’implicita intencionalitat, diria que aço, dut a terme per especialistes que haurien de coneixer be l’historia de la llengua valenciana, resulta, com a minim, esperpentic.

  Una volta feta esta introduccio, passem ya a vore una serie de cites historiques (la major part d’elles molt antigues) en les que trobem el terme “giner” donant nom al primer mes de l’any. Eixemples se’n poden posar molts, pero els que cite a continuacio conformen una mostra mes que suficient per a que nos pogam fer una idea de quína ha segut la dimensio de l’engany, el falsejament i l’ocultacio de la realitat llingüistica en Valencia. 

      Vejam, puix, la tradicio i els segles que contemplen l'us del terme “giner” en terres valencianes. En el segle XIII i en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina (anys 1269 a 1295) [1], hi ha dos anotacions en les que trobem el terme giner: “en lo mes de giner  [...] en l'an de mil CC LXX IIII “ (R51, pag. 57) i  “el mes de giner primer vinent [an mil CC LXX VI]” (R471, pag. 128). En est estudi de l'antiquissima documentacio de Cocentaina no apareix, en cap moment, la variant gener. En decembre de 1330, en una carta de Ramon de Melany al rei Alfons IV d’Arago podem llegir: “yo partire apres ninou tantost en tal guisa que yo sere ab vos per tot lo mes de giner[2]. En el mes de febrer de 1331, trobem una atra referencia al primer mes de l’any en una carta entre els mateixos actors: “reebi lo darrer die del mes de giner II missages vostres[3]. En juliol de 1370, en un document de l’Archiu Municipal de Valencia, podem llegir: “… d’aci per tot lo prop vinent mes de giner” (AMV, Manuals de Consells A-15, fol. 120 r). Del segle XV son les dos cites següents: “rebe lo dit Justicia ha XI de giner […] rebe lo dit Justicia d’En Guillem Sengaren a XI de giner, 3 diners […] rebe lo dit honrat Justicia d’En Bernat Bernabeua XI de giner, 3 diners[4]; “ha quatre dies del mes de giner[5].

     Vejam ara quin nom li donaven els classics valencians al primer mes de l'any. Comencem per l’autor del Spill o Llibre de les dones,  Jaume Roig: “no'ls plau caliu en lo giner[6], “En lo giner, una polida [...] gentil burgesa[7], “en lo giner de matinada[8].

     Un atre classic valencià com es Joanot Martorell (autor del Tirant lo Blanch) tambe usa el terme patrimonial valencià en el segle XV: “començada a II de giner de l'any MCCCCLX” [9].

     Acabarém en els classics valencians citant un passage de l'obra Lo Passi en cobles, de Mossen Bernat Fenollar i Pere Martineç: “Del mes de giner any mil que corria[10].

     Els autors mes emblematics del segle d'or valencià: Ausias March, Joanot Martorell, Jaume Roig i Sor Isabel de Villena, no usen mai en la seua importantissima produccio lliteraria la variant gener. Sempre que fan  referencia al primer mes de l'any utilisen com a unica forma giner. Aço ho puc afirmar rotundament pel fet d'haver escorcollat de forma exhaustiva les seues obres.

     Els diccionaris valencians que he consultat, editats abans de que la reforma de Pompeu Fabra influira en Valencia, nomes duen (com no podria ser d'una atra manera) la forma giner  (Diccionario Valenciano-Castellano de D. José Escrig, Valencia, 1851; Vocabulari ortografic valencià-castellà del R.P. Lluïs Fullana Mira, Valencia, 1921...).

     Tota la documentacio valenciana del segle XX tambe du giner, llevat dels escrits d’aquells valencians pancatalanistes que, llogicament, solien usar “gener”. Pero no vullc acabar en els eixemples sense dur aci una mostra paradigmatica, com es la que du en la portada la revista  “Joventut Valencianista”, any I, numero 1, editada per la Joventut Valencianista de Barcelona, en la que, a pesar d’escriure alguns valencians en tendencies clarament filocatalanistes, podem llegir: “Barcelona, giner de 1913”. Sense comentaris.

     Vejam ara algunes coses molt interessants que du el Diccionari Català-Valencià-Balear (a partir d’ara DCVB). Respecte al llinage Giner, podem llegir: “...Hi ha la variant Giner abundant a la part meridional del territori de la nostra llengua [= tot el territori valencià], com Xerta, Vinaròs, Morella, Coves de Vinromà, Torreblanca, Val., Albuixec, Beniardà, Benifallim, Cocentaina, Alcoi, Dénia, Altea, Beniarrés, Al., Campello, Verger, Elx, etc.”. En el mateix apartat remarca que les variants Gener o Janer, son llinages existents en poblacions catalanes o balears.

     Quan en el DCVB es dona noticia de com es pronuncia esta forma en les distintes comarques o poblacions valencianes es deixa clar que han arreplegat una unica forma (giner) en tot el nostre territori i que la realisacio fonetica depen de la zona: ginê (Vinaròs, Morella Benassal), giner  (Sueca, Cullera, Benigànim, Ador, Pego, Patró, Alcoi, Alacant) i chiner  (Valencia, Gandia). Poc mes s’ha d’afegir aci.

     Finalment repassarém el refraner valencià (tret tambe  del DCVB, i transcrit fidelment per a que no hi haja dubtes): “Trons en giner, fica sitges al graner” (Benassal); “Sembrat de giner no ompli el graner” (Altea); “En lo giner, ous en lo paller” (Val.); “Al giner, la gallina al seu lloquer” (Cast.); “De giner, ni ovella ni corder” (Val.); “En giner i en febrer no hi ha cap gos coniller” (Alcoi); “En giner, la palla en lo paller” (Val.); “En giner, tin encés lo braser” (Val.); “En giner, tanca la porta i encén el braser” (Cast.); i “En giner, no es trau el morro al carrer” (Callosa).

     Per la meua part no vullc tancar est apartat sense recordar aquella expressio que solia oir en ma casa quan s'acostava eixe mes o quan ya estavem en ell: “giner gelà a sa mare en lo llavaner” (donava una idea del fret que solia fer en eixe primer mes de l'any). Aci, curiosament, tenim una atra paraula patrimonial valenciana: “llavaner. Esta paraula hui proscrita en benefici de l’importada llavador. Una mes per a afegir a la llista.

     Com hem pogut comprovar, “giner”es l’unica forma viva en tot el nostre territori i la que trobem tambe escrita en infinitat de documents molt diversos a lo llarc dels segles. A vore ara qui pot explicar el fonament cientific que du a soterrar la forma valenciana “giner”i substituir-la per l'importada gener. No espereu que ixca ningu a explicar-ho, perque l’unica explicacio que te es inconfessable: eliminar les caracteristiques diferencials d’una llengua a la que volen, d’esta manera, convertir en dialecte. Front ad aço, si els valencians no reivindiquem la genuïna llengua valenciana, en uns anys les formes autoctones (en molts segles de vida) deixaran de formar part de la llengua viva. I aço pot ser, per greu que parega, el principi de la fi d'una de les llengües de cultura mes importants d'Europa en els segles XIV i XV. Quants mes valencians escrigam giner, mes possibilitats hi haura de que el terme no desaparega. I com este, alguns centenars mes.

  Els valencians tenim l’ultima paraula. Tot dependra de la capacitat de reaccio del nostre poble. Estic segur que si s’hagueren donat les mateixes circumstancies que en Valencia en  qualsevol atre poble hereu d’una llengua de cultura i una historia com les nostres, eixe poble hauria reaccionat d’una manera molt diferent. Per tot aço, per als valencians es qüestio prioritaria recuperar la consciencia nacional, eixa consciencia que, a poc a poc i des de fa segles, hem anat perdent. Pero aço nomes ho conseguirém a partir de coneixer be el nostre passat, les nostres raïls, la nostra historia, la grandea de la nostra llengua… Ara be, mentres aixo no siga una realitat, els valencians que hui som conscients de la situacio hauriem d’unir esforços en la reivindicacio identitaria i d’eixa manera fer lo possible per salvar, entre unes atres coses, la llengua, eixa llengua valenciana, hui fortament amenaçada per l'efecte de dos processos paralels que posen absolutament en perill el seu futur: el de substitucio de les formes genuïnament valencianes (catalanisacio de la llengua), com ara acabem de vore, i el de la creixent castellanisacio que ningu hauria d'oblidar.  

                                                                                                                                              

 Manuel Gimeno Juan 

 Llicenciat en Filologia Valenciana

Valencia, giner-2016

                              




                                           

[1] Joan J. Ponsoda, El català i l'aragonés en els inicis del Regne de Valencia segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295), Edit. Marfil, Alcoi, 1996.

[2] Lletra den Ramon de Melany a Alfons III [IV d’Arago]. Paris 24 de desembre 1330. (Arxiu de la C.A. Cartes reials, nº 3532 duplicat). Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, II, 1908, p. 322.

[3] Ibid. Paris febrer de 1331 (Cartes reials, nº 3661),  p. 324.

[4] Enric Guinot, "Sobre l’activitat de la justícia a un menut poble valencià d’inicis del segle XV:Xixona (1413)", en Anales de la Universidad de Alicante, Historia Medieval  n. 10 (1994-1995), Universidad de Alicante, 1996, p. 69.

[5] Ibid., p. 77.

[6] Jacme Roig, Spill (facsimil del Manuscrit Vaticà, datat entre 1460-1490). Estudi introductori de Mossen Josep Almiñana. Edit. Del Cenia al Segura, Valencia, 1990, p. 583.

[7] Ibid., p. 599.

[8] Ibid., p. 612.

[9] Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (facsimil de l'incunable de l'Universitat de Valencia, de 1490), Edit. Del Cenia al Segura,Valencia, 1978, just abans del Prolech.

[10] Bernat Fenollar i Pere Martineç, Lo Passi en cobles. Introduccio de F. Martí Grajales. Imprenta de Federico Doménech, Valencia, 1912 (basat en l'edicio de 1493, feta en Valencia per  Jaume de Vila), p. 152.