El milacre neolliberal: multiplica peixos i pans (I) / Per J. Masia

7/10/2022

El president d’Andalusia retalla imposts i deixaran d’ingressar 900 millons: elimina l’impost de patrimoni –que afecta a un 0.2%, en un patrimoni superior a 700.000 €−, deflactarà els primers tres trams de l’IRPF i llevarà la taxa de l’aigua. A la vegada, anuncia una inversio de 3.500 millons en el pla “Andalucía en marcha” i clar aço me sona a milacre biblic que tant be es mengen els seus fervorosos seguidors cristians, de memoria selectiva, que obliden la frase atribuida a Santa Teresa: “manos que no dais, ¿qué esperáis?”, ya s’ha de ser devot si te creus que els diners cauen del cel.

Encara li pega una volta mes, el pocavergonya crida, en un congrés del PP en Sevilla, contra el govern de l’Estat: “¡Pongan el dinero de una vez por todas, que nos morimos de sed!” (Eldiario, 2-10-2022). ¿Es pot ser mes cinic? Retalla i demana, bufa i sorbix a la vegada. Puix mira bonico, compreu-vos botelles de Lanjarón. Yo ya he tengut prou en comprar-li els condons a l’emerit de la monarquia bananera espanyola.

Tranquils, no es qüestio de botelles, lo que necessiten son diners, perque com ha senyalat el delegat del Govern de l’Estat Espanyol en Andalusia, Pedro Fernández, hi ha moltes obres paralisades perque la Junta no posa el 20% per a dur-les a terme, li’n recorda unes quantes i li pega algun nyas coca: “no ha ejecutado prácticamente ninguna” de les obres pendents de 2020, “y ha insistido en que Madrid ‘ya tiene esos 600 millones de euros que se sumarán a los 1.400 millones del Plan Hidrológico del Guadalquivir y a los 9,5 millones que con carácter de urgencia está haciendo la CHG. Y cuando hablamos de la presa del rules en Granada hay 105 millones consignados por el Gobierno central para responder al 80% de las obras’, aixina que “ya está perdiendo el tiempo cuando no lo has puesto […] ya está perdiendo el tiempo cuando hay 73 millones presupuestados para el Túnel de San Silvestre que pronto saldrá a licitación […] Ya puede poner el presidente ese dinero encima de la mesa, no ha puesto ni la mitad del dinero” i no “ha sido capaz de terminar el 5% restante”. (Europa Press, 3-10-2022).

El neolliberalisme prove d’una moral conservadora que premía l’autonomia, la competicio, el castic i l’esforç, es el model d’un pare estricte en paraules del llingüiste George Lakoff que contrapon a una pare atent, progressiste. Margaret Tatcher volia que els diners estigueren en la boljaca de Ia gent, pero si es aixina no estan en uns atres llocs −principalment en el be comu−. Segons els conservadors, la rebaixa d’imposts implica mes consum i mes activitat, pero de moment, lo que observem nitidament es l’efecte de la reduccio que sempre afecta als servicis publics que empijoren o colapsen i aço favorix a les empreses privades que els substituixen o canibalisen −les residencies o la sanitat son bons eixemples−.

La caixa comu es molt senzilla d’explicar: les gallines que entren per les que ixen. No crec en rebaixes d’imposts indirectes ni temporals ni solidaris, crec en la progressivitat fiscal i que pague qui mes te. Per que si no no eixirem del marc d’invasions de competencies, possibles sentencies d’inconstitucionalitat, de la falta de pedagogia i enteniment o dels jocs no cooperatius win-lost (u guanya costa de la perdua de l’atre). I els assegure que es pijor el remei que la malaltia.

Entenc que en una coyuntura molt especial com l’alta inflacio es puga reduir l’IVA, pero no de qualsevol manera, ya que afecta igual a u que guanya 600 € al mes que al que cobra 600.000. Com compendran ajuda al primer, pero no al segon, per aço, no te molt de sentit, perque el cóm es mes important que el qué. Al cap i a la fi, han fet entendre a la nova premier anglesa, Liz Truss, que la baixada d’imposts als mes rics no tenía trellat perque agudisava mes la crisis del Regne Unit. Llesta, llesta, no es, pero, espere que deprenga una miqueta de la que li ha caigut per a la proxima

A vore si tot lo mon pot entendre este senzill axioma: si volem mantindre uns servicis publics i retallem impost, nomes nos podem finançar en prestams que aumenten el deute.

No tardarém molt en escoltar un romanç nou, els neolliberals, principals causants de l’aument del deute public, perque chuplen de la mamella de ‘pare estat’, com si no hi haguera un dema, nos exigiran retalls per a pagar l’unflat deute que ells mateixos han aumentat. En este mes que previsible cas, haure de mostrar-me una miqueta mes expeditiu perque ‘Sobre bony, torony’, no va en mi.

J. Masia

Imagens: facebook, flickr.com, humanidades.com.