Es un debat polemic, no caben miges tintes ni equilibris ni equidistancies. L’associacio Mercosur (Mercat Comu del Sur: Brasil, Argentina, Paraguai i Uruguai) Unio Europea es la major zona de lliure comerç (750 millons de persones) i representa un 20% del PIB mundial. Es per a prendre-se’l seriosament.

Tant en este cas com en uns atres (acorts subscrits en Marroc, Surafrica, Canada, Australia o India), l’Unio Europea busca, ara mes que mai, diversificar mercats (pels aranzels d’Estats Units i per a assegurar-se suministres de materies primeres critiques –Brasil en te–) i evitar la dependencia de China (en terres rares). Es un equilibri dificil perque en tota negociacio global hi ha qui guanya i qui pert en algunes parts.

Beneficiats i perjudicats

Historicament, l’UE ha primat els sectors industrials en perjuï dels primaris (agricultura, ganaderia). El plantejament es cedir en allo que es considera menys estrategic i apretar en lo que s’estima mes essencial. El Mercosur guanya en el primari pero pert en el secundari (transformacio i manufactura).

Esta batalla ya la vixquerem quan Espanya entrà en la denominada Comunitat Economica Europea (CEE). França s’oponia perque anavem a inundar el continent en productes agricoles mes barats que els seus, per contra, a l’industria no li paregue gens mal (tenien possibilitat de vendre mes).

El descontent d’una gran part de l’agricultura i la ganaderia europees està justificat. Hi ha clarament una competencia deslleal estructural perque als nous socis no se’ls demana lo mateix que s’exigix als propis en normes fitosanitaries, laborals, ambientals o burocracia. No hi ha reciprocitat i justa competencia. Mentres el Tribunal de Justicia de l’UE es pronuncía sobre la conformitat en les normes comunitaries, s’aplicarà provisionalment.

Cert que les protestes (manifestacions, tractorades, concentracions, marches) han conseguit millores: garanties, exclusio d’alguns productes (arros, mel…) i salvaguardes, pero els sindicats i unes atres organisacions les consideren ineficaces i moltes voltes inutils (Levante-EMV 16-1-2026: 4). Per a no alimentar els populismes es necessari atendre i resoldre be estes reivindicacions.

Està la llei de la cadena alimentaria que hauria de facilitar el control del be durant tot el proces, de l’arbre al comprador, pero pareix que no es aixina: no hi ha preus que compensen, els contractes no es respecten i la fruita es queda per collir. Es capital entendre, i defendre, que sense agricultura no hi ha soberania alimentaria; sense preus justs, el futur de millers de families es molt negre, i sense politiques que el defenguen de veres, el camp desapareixera pronte o tart. D’aço hem de ser conscients tots: politics i consumidors, els primers.

Els que no han obert la boca son els beneficiaris UE-Mercosur: cambres de comerç, associacions empresarials, fabricants d’automovils, productors industrials o prestadors de servicis.

Sempre poden hi haure problemes, pero u dels ultims acorts, UE-India, era valorat positivament per la Cambra de Comerç de Valencia i el considerava bo per a l’economia regional (Levante-EMV 28-1-2026: 30), perque la supressio progressiva d’aranzels estalviarà millons a moltes empreses i facilitarà l’exportacio d’alguns productes agricoles, com l’oli (Levante-EMV 28-1-2026: 30).

Un eixemple sintomatic: el cacau del collaret

El cacau es un llegum importat d’America, que s’aclimatà molt be a les nostres terres. En 1961, aci, hi havia 5.000 Ha plantades. Es reduiren a unes 1900 en els anys huitanta i ara nomes en queden 7. Per sort, hi ha una iniciativa per a recuperar el cultiu impulsada per l’Universitat Politècnica de València i que agrupa a onze llauradors de la Costera, l’Horta de Valencia i la Ribera (Levante-EMV 20/26-4-2026, suplement Activos, i 3-5-2026: 18).

Ara pots adquirir cacau del collaret en tendes i supermercats... made in USA (nomes s’ha de mirar a on diu ‘orige’), mes barat i menys saboros, i el consumidor no es pregunta res. Com a molt algun llament per la perdua, pero res mes. Algun major sap que era un aliment o complement habitual en els bars i en les cases fa quaranta o cinquanta anys, hui no.

Passa igual en les anous, la majoria de les que trobes facilment son d’Estats Units. I no es que aci no n’hi haja, es que els intermediaris les fan invisibles i has de rebuscar.

Imagens: eldiario.es, elindependiente.com, rtve.es.