El Llegat

        Eixe mati al sol li costava eixir. El cel ple de nuvols que no deixaven passar els raigs de llum. Era un trenc d’alba trist, com el dia que se li presentava a Joan per davant. Havia de donar l’ultim adeu al seu yayo, una de les persones mes importants i volguda per aquell chiquet de quarantahuit anys.

        No podia deixar de pensar en ell i en els bons moments que havien passat junts. La ment el transportava ad aquell temps en el que en apenes sis anys entrava en el seu talleret de canterer que tenia baix de casa, i el yayo com un joc el deixava jugar en l’argila, mentres l’ensenyava a fer les seues gerretes i platerets que en acabant omplia dels colors i dibuixos que mes li agradaven. En el pas dels anys va arribar a dominar totes les ferramentes, deprenent un ofici, que si be era coneixedor de que no tenía futur, era la manera de tindre content al yayo, ya que este no era d’anar al bar o charrar baix l'ombra del plataner que hi havia en la plaça del poble, com feen la majoria de yayos. Era feliç en el seu tallereta on va passar la major part de sa vida. De jove com a mig de vida, de jubilat com a manera d’estar actiu i resistir-se a l’idea de que caurien en l’oblit i desapareixerien el dia que ell no poguera baixar a moure, el torn, el forn, el rodell, els pinzells, gavinets, metro... Les tecniques artesanes que havien passat de generacio en generacio, mes algu que un atre truquet que ell mateixa havia desenrollat producte de tota una vida dedicada a l’ofici.

        Quedava en la consciencia tranquila, puix havia complit en la tradicio de transmetre l’ofici a les següents generacions, en la tristor de vore que elles en estos moments no podien viure, engrossant la trista llista d’oficis perduts.

        Ara en la seua partida tot es pedria, començarien les disputes entre germans per l’herencia, i el talleret seria vist com un local ple de trastos i una oportunitat de reconvertir-lo en vivenda o baix comercial, depenent a qui li tocara.

        A Joan, com a secretari de jujat que era acostumat a tractar en organismes oficials, els pares i tios li demanaren que s’encarregara de la part mes trista, com es donar-lo de baixa de tot allo que li perteneixia, llibretes de banc, seguritat social, l’ingres de la pensio, portar al notari les escritures per a modificar-les...

        Es llei de vida i les normes necessaries per a que la societat seguixca alvançant, ya que el mon no deixa de girar, per res ni per ningu.

        Borrant la seua existencia, nomes quedaria d’ell el recort d’aquells que tant el volien i que en el pas dels anys tambe aniria apagant-se fins a un dia desapareixer del tot.

        De repent, va recordar que hi havia un atre llegat del seu yayo, tambe antic i en perill com es la llengua valenciana, que des de sigles havia mantingut unit tot un poble, i que en el seu millor temps va ser tot un referent. Idioma de nacio, referent en un temps a on la gent no tenia complexes de ser valencià, parlar valencià i escriure en valencià,sent un orgull i enveja d’uns atres territoris. Al contrari de lo que està passant a dia de hui en el que el poble parla en valencià en casa i lo carrer, pero des de les institucions obliguen en les escoles a deprendre i escriure en un dialecte, el catala, producte d’uns pactes politics entre corruptes...

        I el poble engolint, es va aborronar al pensar com entre totss’esta consentint que un estat sense sentit, l’espanyol, que nomes vol al poble valencià per a humiliar-lo,estiga matant la llengua valenciana, nexe en els nostres antepassats, en la nostra historia,imponent-ho “por justo derecho de conquista”.

        No s’enten com hi ha gent que defenga que es millor pertanyguera a un estat gran, en el que el model, des de fa sigles, es veu clarament que ha segut un fracas, que pertanyera un estat menut. Les millors economies, index de desenroll i satisfaccio justament la tenen les nacions menudes del nostre entorn, Luxemburc, Països baixos, Suïssa, Islandia...

        Per a recuperar l’orgull de poble, nos vindria be recordar i fer recordar als nostres nous dirigents, ya que ningun dels ultims quaranta anys en poder de gobern nos han valgut.Que el poble valencià va ser gran quan va ser menut.

        En estos pensaments el soterrar del yayo va aplegar a la seua fi i davant de la seua tomba li va prometre no oblidar les seues ensenyances de canterer.

        L'honraria estant actiu en la lluita per la dignitat del poble valencià, parlant, recordant lo que som, escrivint en la seua, la nostra milenaria llengua valenciana, mantenint viu...

        El Llegat.

        Coses de Tub.