Desconcertats i apardalats (I) / per Antoni Fontelles
5/8/2020
Els seguidors no saben qué fer, alguns integrants protesten, els detractors confirmem les ‘paleolitiques’ previsions, la gent ni s’entera i alguns se fan els indignats (perque no estan dins ni pinten res). Es la descripcio rapida, imprecisa, de les conseqüencies de l’ultim joc de mans, i de papers, dels participants en la farsa idiomatica que patim des de fa mes de dos decades.
Ya escrigui en esta uep l’articul “La dignitat de l’esclau i les vergens ultrajades” (20-7-2020) sobre el “Protocol general d’actuació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears”. Contava algunes coses que son historia i que conve que els desmemoriats les tinguen presents, perque es millor saber-les que ignorar-les, si be aço ultim els va molt ve per als seus interessos.
Per deformacio professional torne sobre l’assunt, per a explicar als nostres llectors, per lo manco, als nostres, esta historia.
¿Qué passa?
Que la AVLl va lenta pero inexorablement cap a l’irrellevancia absoluta i la desaparicio funcional, no formal ni fisica. No creguen que l’estan espentant per eixe cami forces teluriques o astrals, no, l’impuls es propi (en alguna ajudeta externa).
Es creà en 1998 per a resoldre un problema llingüistic que era part d’un atre mes gros: identitari. Irresolut. Hi ha una gran part de la societat que se sent espanyola i li importa una fava el valencià; hi ha una atra part que se sent catalana i a la qual la ‘varietat valenciana’ li importava una fava (dividida entre els que quan mes catala millor i els que tenen remordiments i advoquen per la ‘recuperacio’ de lo que han contribuit a degradar).
El dictamen del Consell Valencià de Cultura (1998), que recomanava la creacio de l’ent i fonamentava la AVLl, es rodejà de terminologia d’exit (recorde la coincidencia mediatica: ‘acort historic’). La mateixa acreditacio exitosa s’aplicà al naiximent llegal i funcional de la AVLl. Els critics forem llançats a l’espai transneptunia, mes casolanament, a on brama la tonyina..
La propia llei de creacio es ‘grandiloqüent’, “és la institució que té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària i la realitat lingüística genuïna valenciana, aixina com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló” (art. 3).
De la creacio a la constitucio no fon un cami facil... passaren casi tres anys, en l’estiu de 2001. Els temps inicials foren de relativa tranquilitat. Hi havia ma de ferro (la presidenta era Ascensió Figueres, del PP) per a evitar que es vera massa l’objectiu final –previst per alguns– i que el PP poguera ser acusat de ‘catalaniste’. Pero en 2005 es declarà la guerra, s’aprovà el dictamen sobre els criteris per a la defensa de la denominacio i l’entitat del valencià. Alli, en l’habitual retorica ampulosa i recarregada, per a ocultar, es diu que “l’AVL considera que el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana, és el de valencià” (punt 5). Observe’s que ‘el terme mes adequat’ (entre varis) no es ‘l’adequat’ (que en sería u) i, per lo tant, caben unes atres denominacions. Aixina es reconeix en el preambul de la llei de 1998, que incorpora una part del dictamen del CVC, i en el que s’especifíca que ‘llengua valenciana’ no te ‘caracter excloent’, es dir, caben uns atres noms. Com sempre, tot es pegar-li voltes al nano.
Este dictamen provocà un dur enfrontament entre l’institucio i la Generalitat (en mans del PP). Pero en acabant de l’espectacular tronada... vingue la calma i tot tornà a la normalitat.
Imagens: Wikipedia (Ferbr1)
Antoni Fontelles