Dien que teniem la millor sanitat d’Europa, pero no passava de la calificacio de “be” en les enquestes que es realisaven. Els retalls neolliberals, del PP darrere de la crisis de 2008, als que es sumaren els del PSOE han deixat la sanitat publica feta chichines.

 No es casualisat, es causalitat, el paradigma neolliberal desprotegix a la poblacio de drets socials i civils per a major gloria de les empreses que han trobat un filo en la privatisacio de servicis socials, seguritat, educacio, residencies o sanitat. En la mida en que un estat els subroga o privatisa en una empresa genera una desconexio de la responsabilitat moral i llimita l’acces dels sectors mes vulnerables, que paguen per lo que era debades, si poden. Aço es lo que ocorre en els casos que demostren cóm malviuen els nostres majors en les residencies. Lo primer es el benefici empresarial i lo segon, puix es lo segon. Senzill. Que si, que tinc un MBA (Master en Direccio d’Empreses), no cal que ningu m’ho conte, les empreses han de guanyar diners, pero mai a costa de la salut, mai. En economia es mes facil trobar a Wally que a l’etica.

 Especial eixemple fon el tractament paliatiu en les residencies dels afectats pel covid 19, el govern de l’extrema nacionalista espanyola, Isabel Díaz Ayuso, prohibi enviar a 7.291 persones als hospitals i morien com a gossos de caçadors quan ya no servien per a res, penjats del coll −les instruccions foren conegudes com protocols de la vergonya−. Mentres que als que disponien d’un segur privat si que els atenien. Aço es diu classisme i una conducta criminal. Si la calitat moral d’una societat es basa en el tractament dels ancians… estem en fallida moral. El Tribunal Suprem −el que controla el PP per darrere, Ignacio Cosidó dixit− exonerà als politics i dos jujats investiguen el genocidi popular.

 Està clar que cadascu conta les coses en funcio de les seues experiencies particulars. Pero el descontent, la saturacio o el colapse i l’ineficaç atencio sanitaria telefonica minven la calitat de l’atencio i donen ales als discrusos xenofops. Els governs prometen solucionar un assunt que no resolen. La rao de la seua negligencia o ineficacia prove del seu marc de referencia, cosmovisio o moral que permet mantindre les coses com estan. Tambe es molt senzill: qui crea un problema no el pot resoldre.

 En dos semanes d’espera −corroborat personalment− per a ser ates en l’atencio primaria o t’has mort o se t’ha passat lo que tenies, pero recorda: no te mediques o satures urgencies. Absurda quadratura del circul.

 El paper dels meges que basicament demanen ventages per ad ells (manco hores, manco llista i mes sou) es de jujat de guardia. La reduccio de les llistes que poden atendre tampoc arregla molt perque retarda unes atres visites que s’han de concertar en la sanitat privada per a reduir-les −mes de lo mateix es el problema−. Un mege, fent una increible autocritica, li contava a ma mare que en lo de la pandemia s’han tirat la manta al coll. Ya no se veuen en els ambulatoris tanta gent i per telefon te despachen rapit. ¿A ón està l’autocritica general, publica o significativa?

Imagens: change.org, lavanguardia.com, statics-diariomedico.uecdn.es.