Ciencia i seudociencia (I) / per J. Masia

19/2/2020

            La ciencia es l’intent de l’home de donar una explicacio a tot allo que l'afecta, controlar els processos i en la mida de lo possible predir efectes. En molts casos ve a confirmar qüestions ya plantejades per la sabiduria popular i en uns atres casos s’allunta o contradiu els coneiximents dels chamans, les supersticions o les seudociencies. Estes contenen, en ocasions, alguna reflexio verdadera per a facilitar que la pindola siga agradable de sabor. 

            S'ha venut en els llibres de text una image de la ciencia que no te res a vore en la seua activitat. Qualsevol que haja investigat s’ha donat conte que hi ha moltes llinies teoriques que estan en discussio, es una constant que es pot observar en monografies cientifiques que son  de dificil acces. La ciencia no es una bassa d’oli a on els diferents programes d’investigacio es discutixen de forma racional, en els mateixos mijos, en llocs neutrals i una vegada debatuts uns es rendixen davant de la força de la millor argumentacio. Est es el conte chinenc que demostren els estudis de filosofia de la ciencia i sociologia del coneiximent cientific.

            ¿Quàn una normativa es cientifica? ¿En la mida en que s’ajuste al parlar o en la mida en que s’allunte cap a la depuracio o un model mes cult? ¿Quan arreplega arcaïsmes o es basa en la llengua en la que ara es parla? ¿Quan tria un sistema d’accentuaccio o un atre? ¿Mes cientifica quan accepta tomata o tomaca per al valencià estandart? La llengua no es un experiment de laboratori, es un sistema viu i per tant no n'hi ha cap cientifica; els idiomes es parlen, es conreen, s’escriu en ells. En la mida en que la llingüistica interve alterant-los, modificant-los, censurant paraules, es convertix en un artefacte manipulatiu, un element estrany que deforma o oculta. En la politica llingüistica lo primordial es el substantitu 'politica' i lo secundari l’adjectiu 'llingüistica'. L’idea de poder, domini o control, fa acte de presencia per a quedar-se, en la nostra nacio, ho sabem ben be quan el pancatalanisme instaurat començà a canviar lexic, verps, etc., en l’objectiu de convergir en l’estandart barceloni. La llingüistica doctrinal manipula i utilisa l'idioma com a instrument per a conseguir un ideal, l'entelequia dels Països Catalans, i obviament aço no es ciencia perque l'usen al servici d'objectius politics. Com tampoc hi ha ciencia en les seudociencies que pretenen estafar en receptes miraculoses que no curen. No hi ha cap normativa cientifica, son convencionals.

            Ya Kant en els seus imperatius categorics establia que les persones son fins en si mateixa i no mijos per a conseguir una atra cosa, esta reïficacio o cosificacio delata l’existencia d'un fi bastart.

            Determinades facultats, sobretot la de filologia catalana, economiques, historia o sociologia estan abduides pel pensament unic, la prova irefutable es que no hi ha cap valencianiste, per lo manco que haja alçat la veu, en eixos temples del saber, estara callat per si acas en una mostra de valentia sense precedents. L’Universitat de Valencia te un gravissim problema en l’endogamia, entren en el circuit nomes els discipuls sumisos i complaents en les teories acceptades i defeses pels seus professors, aixina no hi ha cap marge de maniobra ni lloc per a la dissidencia i aço te greus repercusions per al desenroll i l’evolucio. Sense el conflicte i la divergencia no haguerem eixit de les cavernes. Si en una universitat la dialectica, les discussions, les confrontacions que haurien de ser el pa de cada dia desapareixen, estem davant d’una secta. L’incultura general i interessada es manifesta, la ciencia com han senyalat filosofs de la ciencia de la categoria de Karl Popper o Paul Feyerabend comprovaren l'importancia de la dissidencia per a l'alvanç. Imre Lakatos raonava sobre el principi de proliferacio teorica que venía a recomanar que quan una teoria comença el seu progres se l'ha de protegir d'atacs furibunts. 

            Feyerabend afirmava que “L’unanimitat d’opinio tal vegada siga adeqüada per a una iglesia, per a les esglayades i ansioses victimes d’algun mit (antic o modern), o per als debils i fanatics seguidors d’algun tirà. La pluralitat d’opinio es necessaria per al coneiximent objectiu, i un metodo que favorixca la pluralitat es, ademes, l’unic metodo compatible en una perspectiva humanista”.

            Qualsevol argument cientific ha de poder ser rebatut, es dir, se ha de poder demostrar que es fals perque si no es un dogma de fe. Popper assegurava que la caracteristica d’un enunciat cientific es sa falsabilitat, es dir, que puga existir com a minim un enunciat basic que el contradiga. Per tant, la falsabilitat es la caracteristica d’un enunciat o proposicio cientifica i la no falsabilitat es un vici, es dir, el creure’s que estas en possessio de la veritat absoluta i que aço es indiscutible, te coloca en el dogma o en la doctrina. La caracteristica de la ciencia es la fonamentacio i no la falacia de l’autoritat. Com digue Ludwik Fleck: “Mals que els pese ad alguns la veritat es que no hi ha res tancat”.

Imagens: Pixabay, valenciaplaza.com, templersdeburjassot, Youtube

J.Masia