En el Regne de Valencia tenim el dit: “Quan el mal ve d’Almansa a tots nos alcança”
            Pero per sort tot lo que d’alli nos ve no es sempre roïn.
            Aixina no se sap des de quants sigles en les serres que llimiten en el Regne de Valencia, molt prop de La Font de la Figuera, en una chicoteta font en terme d’Almansa, "fuente Cañolas" naix este riu nostre, per a fer quasi tot el seu recorregut per terres valencianes i que tant de be nos fa als que tenim la sort de viure en eixa part de  la Costera per a on passa.
            Per a que els qui no coneguen este riu dir-los que en llinees generals es basicament un gran i fondo barranc que transcorre des de La Font de la Figuera fins a La Torre Lloris, un chicotet poble, pedania de Xativa, a on se'n junta donant-li les aigües com afluent al riu Albaida i est a la vegada mes avall al Xuquer.
            En el seu recorregut pel fondo de l'antiga “Vall de Montesa”, hui actual Costera, rep les aigües de mes de vinticinc barrancs de les serres de Caroch sur, a on naix, de la serra de la Plana pel marge esquerre i la serra Grossa pel marge dret  seguint el curs natural de l'aigua. Com a unic afluent te i rep en Canals les aigües del riu dels “Sants de la Pedra”, popularment conegut com “El riu nou”, riu poc cabalos pero d’aigües cristalines i molt especial, que naix en la veïna Alcudia de Crespins i al que ya li vaig dedicar dos articuls publicats en l'uep d’Accio Nacionalista Valenciana en les dates 07/02/2018 (que podeu trobar) posant en el buscador de l'uep “En lo cor te porte…” i 28/02/19, posant “Dels cants de sirena…”que podeu i vos recomane llegir.
            Fora del temps de pluja es a partir de Canals a on puja el seu cabal al rebre tambe les aigües residuals urbanes i industrials de Canals i L’Alcudia de Crespins incrementant el seu cabal.

            En el seu recorregut rega mes de 2373 hectarees i te com a principals sequies les nomenades:
Sequia de La Llosa, que naix en un assut del riu en la partida de Sagres, que rega el marge esquerre, entre est i La Llosa de Ranes.
            Sequia de Meses, que naix en l’assut que hi ha baix del pont en la carretera de Xativa a Cerdà en el poble de Valles i que rega la part dreta, les hortes entre est i el riu Albaida dins del terme de Xativa.
            Sequia del Palmeral, que naix poc abans de que acabe el seu recorregut, regant les hortes del Palmeral del Carraixet entre l’Alt de Requena i el riu Albaida, punt a on acaba el seu recorregut este chicotet i important riu valencià.
Una volta presentat el riu, des del seu naiximent, toca afegir i raonar el perqué de la sort dels pobles per a on passa, lo que vol dir de la Costera.
            Estos son, començant des d’a on naix, La Font de la Figuera, Moixent, Vallada, Montesa, Canals, Ayacor, Anahuir, Valles, Novele, Xativa i La Torre Lloris a on acaba el seu recorregut com a afluent, que ya he dit.
            En estos quaranta quilometros de cabal inestable el cau del riu tot es un gran i fondo barranc que te de cinquanta a mes de cent metros d'ample i entre cinc i quinze de fondo, en un recorregut practicament recte en el mig de la Costera, lo que vol dir que es una via d’escap natural per a les fortes pluges que periodicament patim en tot el territori del Regne de Valencia, i que segons pareix, es com un peage que la “Mare Naturalea” nos posa per a en acabant poder fruir de l'orage Mediterraneu que tenim i que tant nos influix en la nostra manera de ser i viure.
            Per lo espectacular de les dimensions del seu caixer, el Canyoles fa que tots estos pobles per a on passa, mes els pobles de L’Alcudia de Crespins, La Torre dels Flares, Cerdà, Torrella, Llanera de Ranes, Rogla i Corberà, La Granja de la Costera, La Llosa de Ranes i Sorio, tots en el marge esquerre i Novele en el marge dret del riu, es beneficien puix en temps de pluja ya que tota l’aigua va a parar al riu, lliurant-los de les temudes inundacions en els caixcos urbans, llevat d’alguns camps, garaigs i passos  subterraneus fets per la ma de l’home. No solen tindre victimes ni danys provocats per les riuades ni se queden  incomunicats, d’ahi la sort de tots els habitants de la Costera.
            En el seu recorregut te racons naturals molt bonicos i basses naturals aprofitades, majoritariament, pels chiquets i chiquetes en els llarcs estius valencians , com a veï i criat en Canals es esta part del riu, la que passa pel terme, la que mes  conec, aixina vos puc parlar del parage de “Les Moles” que son unes basses naturals a on, des de sempre, s'ha anat a nadar i que hui està acondicionat en un chicotet aparcament, aixina com tauletes de madera i que ho pots trobar en el cami, que porta el seu nom “cami de Les Moles” darrere i prop del cementeri de Canals.

            Antigament podies prendre el bany en el hui  desaparegut, (mes avant contare el perqué) “riu d’Ayacor” al pas pel seu terme.
            Un poquet mes avall pots trobar-te “el riu d’Anhuir” una gran bassa que fa el riu al pas d’este poblet.
            Tambe en Vallés trobes basses, com en Sorio i suponc que riu amunt, en els termes de Montesa, Vallada, Moixent i La Font de la Figuera tambe hi haura sols que no les puc nomenar puix simplement no les conec ya que estos pobles a l’estar mes llunt, en el meu temps de chiquet i bicicleta mai els vaig recorrer.
            Hui el riu “torna” a estar net i a tindre vida, sobre tot des de Canals avall i dic “torna” per que no sempre ha segut aixina…
            A partir dels anys 60, en plena industrialisacio de l’estat, en Canals floriren un bon grapat d’industries, destacant les de assaonats de pell per a l’industria del calcer i en el que hi hague tres frabriques, tambe en el sector del textil a on hi hague un grapat, lo que va fer que el poble de Canals se fera mes gran per la demanda de ma d’obra.
            Foren anys de bonança economica que, per una atra banda, portaren a la mort del riu Canyoles des de Canals cap avall puix, totes les aigües brutes i contaminades pels molts productes quimics, principalment de les fabriques de assaonats, anaven a parar al riu sense depurar, al no haver per aquells anys depuradores, aixina basses de bany precioses, com les del “riu d’Ayacor”, acabaren desapareixent per a sempre…
            I llogicament les d’Anhauir, Vallés i Sorio quedaren inutilisades per al bany.
            Es trist recordar aquells anys a on el tarquim i les males olors eren les senyes del poble, de la prosperitat, a dia de hui aixo ya no passa, hi ha depuradora i el riu està viu, pero no se si sera pel  "karma", pero el poble està mort economicament, nomes queden dos assaonadors, pero en pocs treballadors, a l’igual que passà en les fabriques del textil a on les grans desaparegueren totes i a dia de hui queden alguns chicotets tallers…
            En quant a la vida salvage que te pots tobar, es la tipica de ribera aixina hi ha des de peixos com els barps, carpes, "ranes", tisoretes, serps d’aigua com tambe: anecs, polles d’aigua i diferents especies en temps de migracio i cóm no conills, rabosses i javalins, cabres monteses i algun que atre cervol que baixen de les montanyes per a beure…
            Com a enamorat de la naturalea, que sempre he segut, quan veig el riu m’agrada pensar la d’histories i llegendes que s'hauran inspirat en esta font de vida com es un riu Contat, i que ya de menut me va fer escriure este conte reivindicatiu quan apenes tenia dotze anys, alla per finals dels setanta…
            “Les fabriques, el riu i l’Iglesia del meu poble.

            Un dia un riu que passava per Canals anava tot net. Pero unes fabriques començaren a tirar-li runa.
            El riu al principi aguantava pero passats uns anys es va fartar i els va dir :
            - Escolteu fabriques, ¿per qué me tireu tanta runa?
            A lo que les fabriques varen contestar:
            - Perque nosatres complim ordens i d'amunt t'odiem.
            El riu a l’escoltar aço se’n va anar al lloc a on estava l'iglesia. Li ho va contar tot i despuix li va dir:
            - Iglesia tu eres la meua millor amiga , me podies aconsellar sobre lo que he de fer.
            - Puix yo crec que lo millor que pots fer es anar-te’n, li va dir l'iglesia.
            - Anar-me’n... pero ¿I tu?..
            - A mi no crec que me passe res roïn puix tots m'adoren
            - Pero… ¿I si te passara algo pijor de lo que me passa a mi?
            - Uf, pijor, no me parles. Lo millor que podries fer, ya que no te’n vols anar, es  per lo manco amenaçar-los en anar-te’n d'aci.
            El riu ho va pensar i aixina ho va fer.
            - Vullc parlar seriament en vosatres, va dir el riu a les fabriques.
            - A vore de que se tracta.
            Varen dir les fabriques.
            - Vejau, m'estic cansant ya de tanta runa.
            - I lo que t'espera , perque aço anira a mes, varen dir elles.
            El riu al sentir aixo, se’n va anar rapidament i li ho va contar a la seua amiga l'iglesia
            - Mira que t'ho vaig dir, deus d’anar-te’n pel teu propi be. Va dir l'iglesia.
            - Està be me n'anire, pero si a on vaja me sent a soles, te jure que tornare, encara que tinga que morir, tornare.
            Al cap d'un temps el riu va voler parlar en les fabriques, pero no va traure res.
            Llavors una nit va fer l'intent d'anar-se’n del caixer, pero ¡¡Nyas!!
            Una fabrica el va descobrir i va cridar a les del costat i pronte acodiren totes.
            ¡¡El riu se’n vol anar!!. Tirem-li runa chillava una.
            - ¡¡A per ell!!. A tirar-li runa. Chillava una atra
            - Cof, cof, cof, tossia el riu , ya no puc fugir del caixer. Pensava el pobre riu.
            Una atra nit, ya mig mort, va anar amagant-se per entre les pedres, per a que no el veren les fabriques i va fugir, anant-se’n a un atre caixer llunt de l’alcanç de les fabriques.

            Despuix d'aço l'alcalde i la gent de Canals, varen tirar la culpa a les fabriques, i estes li la tiraren a l'iglesia per ajudar-li.
            Quan el riu des del port va vore que anaven a matar, cremant a la seua amiga l'iglesia, va tornar.
            Llavors l'alcalde va reconeixer que la culpa era de les fabriques, i se posaren depuradores.
            Esta es la versio reduida que conserve, en castella puix per aquells anys estava prohibit el valencià en l’escola i que com es meu l'he passat a llengua valenciana, que es com va estar pensat, publicat aquell any en el llibret de fi de curs en el colege, de l’original que mai em varen tornar, tot i estar obligats, per mes que el vaig reclamar, que era mes llarc, mes "chulo" i que no recorde be del tot, en el que aquell any de 1980, vaig guanyar el 2 premi del concurs del dia del llibre a nivell local, sorprenent a mestres i companyons d'escola.
            Impressionants son les imagens que hem vist els habitants de la Costera del riu ple, de gom a gom, en tants i tants temporals de pluges com patim en terres valencianes i que este riu, tan desconegut per molta gent, es el que nos lliura del mal que fan les inundacions en unes atres parts del Regne i del que tan orgullos me sent puix a banda d’enchisar-me per ser una font de vida este riu es el…
            Canyoles, la sort de la Costera.
            Coses de Tub.
            Escrit en llengua valenciana seguint les Normes d’El Puig.
            L’unic futur del valencià
            #lluitemPerloNostre
Imagens: Josep Martínez "Tub"

Josep Martínez "Tub"