BBVA-Sabadell: 'Too big to fail' / J. Masia
4/7/2025
L’opa del BBVA al Sabadell conta en el beneplacit d’Europa, la CNMC i les reticencies del govern espanyol, catala i el sector civil.
El neolliberalisme es una ideologia revestida de seudociencia economicista. Encara no he escoltat a ningu opondre’s a una mida que atenta directament contra la competencia i la llibertat perque quan mes opcions millor. La coherencia interna es una ferramenta d’investigacio fonamental, pero com esta corrent dominant no es rig per criteris cientifics... La concentracio bancaria es realisa contra l’oferta perque la reduix en megabancs, que cada vegada tenen mes poder. Les grans empreses que fan elusio i evasio fiscal son les grans beneficiaries del paradigma dominant que convertix al neolliberalisme empresarial en una faula perque son els majors chuplasancs de lo public.
Es realment curios quan no manipulatiu l’absencia del debat public del principal inconvenient: la concentracio bancaria es el major problema, es gravissim perque els rescats bancaris afecten directament a l’estat de benestar. El nobelisat economiste, Joseph Stiglitz, posà el dit en la nafra: seran massa grans per a deixar-los quebrar. I ho pagarém entre tots i a ningu ser racional li hauria d’interessar pagar la festa d’uns atres. Nomes a un debil mental li pot agradar i ho justificarà inultiment, com a bon vassall, segons el guio neolliberal.
¡¿No han depres res de la crisis de 2008?! Tots els reguladors i politics del mon es dedicaren a potenciar-la. Compliren el mantra neolliberal de la privatisacio de beneficis i la socialisacio de les perdues. Fon una perversio: els mateixos desnonats pagaven el seu llançament en els imposts publics que servien per a rescatar als bochins.
La politica mundial en lloc de tancar els bancs i caixes ineficients (lo que hauria de proclamar qualsevol neolliberal consistent i inexistent) es dedicà a posar-nos la corda al coll front a la següent crisis bancaria: potenciaren el problema a futur. La rao es que com son massa grans per a deixar-los caure tindran mes risc sistemic, aumentarà exponencialment. En el passat, present i futur nos dedicarém a pagar a empreses privades tots els erros que han comés per no se quína gracia divina seudoeconomicista. Avisats estan i ademes porte decades dient-ho: hi ha alternatives al capitalisme salvage i a l’antipolitica de la crispacio permanent: l'economia del be comu.
El ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, encertadament condicionava temporalment l’aprovacio de la fusio al compliment d’unes normes raonables que l’oposicio no vol vore perque no els conve:
-
Mantindre el credit local a pymes.
-
Garantisar, almenys, durant 3 anys (se’n podrien allargar fins als 5) l’autonomia del Sabadell, excepte la colocacio de directius.
-
Mantindre oficines i treballadors (baix l’eufemisme de la reordenacio o eficiencia calculen 5.000 despachamants, els sindicats en computen 10.000), en tota fusio, diguen lo que diguen els mentirosos neolliberals, hi ha tancaments i despachaments. Els inversors celebren la desfeta, inclus baix la condicionalitat temporal creixqueren les valoracions en la borsa de les accions dels dos bancs, perque eixos diners serviran per a pagar mes dividents. Es l’egoisme, la competicio permanent en lloc de la virtuosa cooperacio, el que espenta al neolliberalisme i al pecat capital de l’avaricia que acaba en un joc win-lost: lo que guanyen uns es fa a costa dels atres. Aci es veu tambe l’inconsistencia del relat, lo que es bo per a u no te perque ser bo per a tots. La ma invisible del filosof Adam Smith es una bufa de pato.
El paper de l’oposicio politica es patetic, no tenen un pla i es dediquen a insultar constanment, l’activitat es concentra en posar el “no” davant de totes les propostes que fa el govern espanyol. Estan buits de contengut, d’inteligencia i d’etica. El negacionisme i l’oposicio sistematica empobrixen la democracia i favorixen directament al major problema mundial: els antisistemes de l’ultradreta.
La consistencia es un valor moral i una actitut a practicar pel be de la convivencia. Aço tambe servix per a la serie de la corrupcio dels secretaris d’organisacio del PSOE, la filtracio de mes noms sera interminable. Queden moltes sorpreses de membres destacats d’uns atres partits immersos en les corrupteles, tambe el PP. I no, no es lo mateix la corrupcio del PP demostrada en infinitat de sentencies fermes que lo que hi ha ara, imputats, no te la mateixa dimensio per molta magnificacio, hiperbole i polarisacio que fomenten. La rabera confon la fe en els fets.
L’hemeroteca mata i el Pedro Sánchez d’ahir hauria de practicar lo que exigia al PP i hui anar-se’n a sa casa per culpa in vigilando. Isabel D. Ayuso nos ha deixat molt clar que no hi ha responsabilitats politiques, per tant, no pot exigir-les. Yo crec que si n’hi ha, encara que ningu les practique.
Sería millor que molts no parlaren molt alt, pero per ad aço s’ha de tindre vergonya i no pot donar lliçons un partit condenant per lucrar-se, que residix en una seu pagada en diners negres, que s’aprofita d’una majoria conservadora judicial que ignorava quí podia ser un tal M. Rajoy, per no parlar de la politica patriotica contra l’oposicio. Ara se'n pugen al carro de les estupidees aznarianes que qüestionen la llegitimitat de les eleccions, igualet a lo que feren i fan els revisionistes franquistes en la II republica, etc. Tot bones practiques necessaries i constitutives de les millors dictadures. No tenen cap llegitimitat moral, ¿quàn esperen a fer politica?
Imagens:eleconomista.es, pigmio.es, elindependiente.com.
