Algu podra alegar que està be parlar dels atres pero que primer hauriem d’arreglar la nostra casa. I te molta, moltissima rao.

             A finals de juny passat, el Grup d’Accio Valencianista montà una taula de debat sobre els comicis d’abril i els resultats dels partits valencianistes. Feu de moderador Voro Martínez, i participaren Manolo Matas, Jesu Masia i un servidor. Hi hague moltissima gent. Començarem parlant de lo que podria ser la primera o principal causa de l’escas exit d’estes opcions. Matas apuntà a l’invisibilitat del valencianisme que impedix que els pocs mensages que es generen apleguen a la societat, Masia explicà l’obligatorietat d’actuar com una minoria (i els valors de la coherencia i la consistencia grupals), i yo me referi a la transversalitat, com es diu ara, a la necessaria ampliacio de perspectives del moviment (sens oblidar la valencianitat). Tornem a lo mateix. No me vaig a repetir. Se que costa diners, pero ¿quí ha vist alguna publicitat d’algu dels tres partits que concorrien el 10N? Yo no. Reconec que es molt dificil trencar l’espiral del silenci, pero...

             Vejam ara els resultats electorals en una comparativa historica (aclarixc que les paperetes de Som i d’AunaCV corresponen nomes a la circumscripcio de Valencia, mentres que les d’Avant-Los Verdes son sufragis autonomics):

              Nomes fare un comentari, ERPV supera al primer dels valencianistes... 5815 sufragis.

              Encara en l’ambit autonomic, el bloc d’esquerra, els membres el Botànic II (PSOE, Podemos i Compromís) han perdut vora 100.000 vots entre abril i novembre, mentres que el bloc de la dreta (PP, Cs i Vox) n’ha perdut poc mes de 300.000 (a pesar de l’espectacular pujada de Vox), pero el fet es que estan molt igualats ara els dos blocs, en la balança inclinada cap a la dreta. I les proyeccions d’estos resultats a unes autonomiques pronostiquen un possible relleu en la Generalitat i tambe en la capital del Regne.

              Com havia alvançat, l’invent de Compromís, Més País, ha segut un atre bluf. L’aliança li ha reportat un parell de millers de vots mes que en les anteriors, a pesar de que la marca nova li oferia una patina de cosmopolitisme al partit, en paraules de la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra. Ni patina ni verniç. Nuet.

              El nou Congres sera un poc mes ingovernable, perque a banda dels independentistes de Catalunya i els nacionalistes del Païs Vasc estan els nacionalistes-antisistema de Vox. Sobre tot perque Esquerra Republicana no es troba en la mateixa disposicio que abans, te a la CUP al costat i al PdCat... i al dirigent Gabriel Rufian li chiularen i l’insultaren els ‘propis’...

              El nacionalisme i/o independentisme en el Païs Vasc i en Catalunya ha eixit reforçat, si be, s’ha de dir que en Catalunya l’agrupacio de partits d’estes caracteristiques ha superat llaugerament el 42 % del vot –no de l’electorat ni de la poblacio– (no es suficient per a justificar l’independencia ni l’unilateralitat que estan disposts a mantindre).

              I ara quan els de la CUP, els dos diputats, es dediquen a fer allo per lo qual i per a lo que han segut elegits... vorem dia si, dia no, els PPCC en dansa (una entelequia que estava latent i que porta uns anys despertant-se) i que ficarà en situacions molts dificils i complicades als catalanistes d’aci, molt al seu pesar (com ya ha ocorregut i ha hagut d’eixir el president Ximo Puig a dir-li al seu homolec catala que els valencians no estem en el mateix sac que els catalans... provablement molt al seu pesar i perque li va el carrec).

              O siga, en un panorama mes complicat ningu pot asegurar que no anirem a unes terceres eleccions i aci reviurem els anys setanta en plena efervescencia dels PPCC... temps al temps.

Imagens: repofotos.blogspot.com

P. d. Escrit del dilluns 11-11-2019.

Antoni Fontelles