-
5. Origens del catalanisme
6. Desenroll del catalanisme
7. Força actual i vigencia futura del catalanisme
8. La tecera via valenciana - 9. Apendix: les quatre normatives llingüistiques
El present analisis es centra en el catalanisme com a moviment social i ideologic, segons la seua concepcio classica: no nos referiram aci per tant als corrents reformistes que puguen haver naixcut recentment en el seu si, que tant per la seua possibie importancia com suposta diferencia mereixen un tractament separat. No es precis justficar, per obvi, que, ans de tractar els seus intentes de reforma, hem de fer una analisis i critica de la seua doctrina tradicional, que d’una atra banda seguix tenint mes força que les seues tendencies reviscoladores.
1 DEFINICIO I TIPOS DE CATALANISME.
No nos referim al catalanisme de Catalunya, sino al catalanisme valencià, que preten la catalanisacio, en major o menor grau, de la societat valenciana. Ara be, cal distinguir-ne dos tipos distints:
A) El catalanisme unicament cultural, que propugna l’absorcio de Valencia per l’ambit cultural catala, pero respectant l’autonomia politica valenciana (p.eix. la Conselleria de Cultura de Ciscar).
B) El catalanisme politic, que a mes de 1’absorcio cultural propugna tambe la politica. En el catalanisrne politic classic, a l’hora, podem diferenciar dos subclasses:
b.1.- Un pannacionalisme o nacionalisme integral, fasciste, com es el propugnat pel PSAN, que en nom del valor suprem de la Nacio, nega les diferencies regionals, de classe social, etc., i justifica justifica qualsevol mig per a la consecucio dels seus objectius (inclosa la violencia).
b.2.- Un atre tipo de catalanisme politic que, si be preten tambe la construccio nacional dels quimerics Països Catalans, no pren una actitut marcadament fascista, sino que reconeix una certa diferenciacio regional (Païs Valencià, Principat, Illes…), te uns atres objectius ademes de la reivindicacio nacional i defen el sistema democratic.
(image: wikipedia)
2.EL CATALANISME POLITIC: ANALISIS VALORATIU.
Del pannacionalisme integral tipo PSAN no trobem res a resaltar positiu. Està encegat per un ohjectiu suprem (la Nacio Catalana), pert tota perspectiva social; no reconeix ni la mes minima diferenciacio territorial, negant per als valencians la possessio de la mes minima personalitat colectiva; concep la Nacio com a un bloc monolitic a on no conta ninguna diferencia, ni tan sol 1’identitat de 1’individu; nega el dret a tota 1libertat d’autodeterminacio personal i colectiva que no estiga adscrita a la Nacio Catalana; bandeja tot. codic etic i moral; assumix, en definitiva, una ideologisa fascista (ademes d’antivalenciana), netament rebujable per se.
En quant al catalanisme politic no plenament fasciste, requerix un anailisis detallat.
Les seues caracteristiques principals son les següents:
a) Actitut reivindicativa front a Madrit. Aço, que en principi es molt positiu, es veu contrarreatat per:
b) Un marcat sucursalisme front a Catalunya, ya que el seu ambit de referencia nacional son els quimerics Països Cata1ans, cosa en la qual no podem estar d’acort.
c) Assumixen les tesis antihistoriques i de llenguaficcio del catalanisme cultural que trectarém en els apartats 3 i 4.
ç) Defenen per a Valencia una simbologia catalana, que rebugem.
d) Usen la denominacio de Païs Valencià per a referir-se al territori valencià. Sobre est aspecte del nom, considerem:
* Les expressions Levante, Sudeste, Païs Valencià i Regio Valenciana, son merament geografiques i clarament sucursalistes, i per tant hem de rebujar-les.
* Comunitat Valenciana, es un terme neutre, que usarem a soles quan siga inevitable per raons d’oficialitat. A ser posible direm Comunitat Autonoma de Valencia.
* Regne de Valencia es un titul historic que tenim dret de reivindicar. Implicitament implica Estat i autogovern. Hem de fugir de la manida expressio «antic regne», puix està donant per sentat que ya no ho som.
* Valencia, a soles, es el nom ideal, el verdader nom propi de la nostra Nacio; si s’argüix que es confus, hem d’evitar la confusio no dient-li Valencia mes que al conjunt, i usar per a la capital expressions com Cap i Casal o Ciutat de Valencia.
* Nacio Valenciana es un nom altament reivindicatiu, i per tant ha de ser preferit en moments d’anormalitat nacional com el present; lo mateix es pot dir del de Nacionalitat Valenciana, un poc mes suau, pero que te la ventaja de respondre a lo establit en l’Estatut i la Constitucio.
En definitiva, cal pensar que la situacio especial de la nostra nacio nos du a considerar incompatibles termens que no ho son: igual que un portuques, pot parlar de «el meu païs», «Republica Potuguesa», «Nacio Portuguesa» o simplement, «Portugal», pero mai d’un «Païs Portugues», nosatres tambe poderm usar la paraula païs (si be no Pais Vaiencià) per a referir-nos a la nostra terra, que te com a nom Valencia i com a titul Regne de Valencia, i que volem considerar com a Nacio Valenciana. No obstant, encara que pogam, no se recomana el seu us a nivell popular, puix podria no ser ben entes i donar lloc a confusio.
e) Els catalanistes assumixen en general una actitut progressista, igual a la que mantenien els primers nacionalistes valencians; aço no vol dir necessariament d’esquerres: 1’UDPV i el PNPV, eren partits catalanistes de dreta progressista. El progressisme, com a desig de millorament front a 1’inercia colectiva i els prejuïns seculars, ha de ser tambe assumit pel Nacionalisme Valencià.
f) Els catalanistes es caracterisen pel seu caracter cultiste i normalisador, si be cal fugir de l’extrem d’elitisme aristocratic en que solen caure, cal reconeixer que la societat i el nacionalisme valencians necessiten dosis no chicotetes de cultisme i d’afany normalisador.
El rebuig existent en diferents capes del valencianisme cap a un model estandart dificulta la normalisacio de la Llengua Valenciana. Seguir un estandart no implica trencar en l’us de localismes i varietats dialectals, sino fer us de cada tipo de llenguage segons les circunstancies.
En definitiva, lloem del catalanisme el seu caracter reivindicatiu front a Madrit, el seu progressisme i -en moderacio- el seu cultisme; pero rebugem el seu sucursalisme procatala, que convertix lo que podria haver segut un moviment nacionaliste renovador en un mer regionalisme mes.
Liders catalans reivindicant (image: zoomnews.es)
3. TESIS HISTORICA CATALANISTA
Les tesis historiques i llingüistiques del catalanisme son assumides per tots els catalanistes, en la diferencia de que alguns son nomes catalanistes en este sentit, (catalanisme unicament cultural) i d’atres que ho son tambe en el politic (lo que havem nomenat catalanisme politic, i que podriem haver nomenat en mes precisio catalanisme politic-cultural). D’aci es deduix l’importancia d’estes qüestions, puix son acceptades des de la Conselleria de Ciscar fins al PSAN de Josep Guia.
La tesis historica catalanista, diu lo següent: «les invasions musulmana (sigle VIII) i cristiana (sigle XIII) de Valencia, supongueren dos canvis etnics culturals i llingüistics totals (teoria de la taula rasa). En acabant de la segona, en la que segons esta teoria participaren sobre tot catalans, el Regne de Valencia va esdevindre en una especie de colonia, dividida en dos zones: l’aragonesa (montanyesa, pobra. feudal) i la catalana (costera, rica, burguesa) El nostre Regne, aixina, reproduiria en chicotet l’estructura de la per ells denominada «Confederacio catalanaragonesa». La part catalana era la mes important i representativa del païs; en ella tot lo mon tenia un clara consciencia de sa catalanitat.
Institut Nova Historia preten fer catalans a Cervantes, Colón i Leonardo
(image: lavozlibre.com)
Les critiques que podem fer son les següents:
a) L’ invasio musulmana no va supondre taula rasa, sino que vingueran uns pocs musulmans (aço es de religio islamica) de diverses etnies i llengües, no araps (que vol dir de raça i llengua arabiga), com s’ha dit. L’invasio no va ser un extermini i repoblacio, sino una conversio pacifica ad una nova religio humanista que creïa en el mateix Deu que els cristians. No podem oblidar que, si estrangers eren els nortafricans que vingueren, tambe ho eren els visigots que dominaven la pensinsula. D’una atra banda, recordar que en territori valencià la religio majoritaria quan arribaren els musulmans era l’arrianisme, que encara tenía mes coincidencies en l’Islam de llavors que unes atres corrents cristianes. Cal recordar que l’Islam d’aquella epoca no seguia el sistema feudal que s’imponia en l’Europa cristiana.
La base etnica del nostre territori seguia sent, iberorromana.
b) S’ha dit que l’islamisacio definitiva vingue en les invasions berebers (almoravits i almohades), dels sigles XI-XII, Podem qüestionar-nos si estes invasions originaren un canvi de llengua (vore apartat 4), pero evidentment no pogueren produir un canvi racial.
c) La conquista cristiana no va ser principalment catalana, sino que participaren (pot ser en majoria) aregonesos aixina com molta gent d’unes atres nacions.
ç) La frontera entre la Valencia castellana i la valenciana, no correspon en els territoris que s’otorgaren als nobles aragonesos i catalans (p. eix.: Morella i Borriana s’otorgaren a aragonesos i son de parla valenciana).
d) Lo mes important: malament podria ser el Regne de Valencia una colonia de ningu quan tenia Dret, Corts, eixercit i moneda propia. La Corona d’Arago en els sigles XIV i XV era l’unio de diferents estats baix un mateix monarca, pero en peu d’igualtat i sense intromissions dels uns en els atres (igual que p. eix.: Carles I d’ Espanya i V D’Alemanya aglutinava diversos estats en peu d’igualtat. Les Balears, conquista mes eminent catalana, no tenien vot en les Corts Generals de la Corona.
e) En no cap de document apareix reflectit que els valencians tingueren «una clara consciencia de catalanitat» al contrari, es parla sempre de Regne de Valencia i de valencians. En els versos d’Ausias March apareix moltes vegades la paraula valencians; Joanot Martorell escriu: «me atrevire expondre… de portoguesa en vulgar valenciana (la llengua culta era el llati), per ço que la nacio d’on yo so natural…», Francesc Eximenis, catala, sempre diu: «vosaltres valencians…».
f) Els valencians no hem heretat cap costum ni tradicio dels nostres conquistadors. Tenim costums propies tant culinaries, com deportives, com folcloriques, aixina com mesures propies, etc..
Cronologia de la conquista del Regne
(image: Wikipedia)
Dificilment pogueren influir els pocs estrangers que vingueren a quedar-se en terres valencianes. En aquella epoca la cultura islamica era mes rica en coneixments i alvanços de tot tipo, i lo mateix que els romans no influiren en la cultura grega per ser esta de mes alt nivell, no pogueren els cristians influir en el poble, aventajat culturalment parlant, de Valencia.
Per una atra banda hem d’entendre que si be el rei va fer donacions de bens i terres als nobles que li ajudaren en la conquista, el ser propietari de les terres no comporta assentament en elles ni abandonar les terres propies per a passar a viure en les noves. En tot cas els nobles deixarien un representat de confiança en la zona que els garantira el rebre els rendiments de la nova propietat.
Per tant, podem concloure que la base etnica iberorromana ha perdurat en diverses barreges i influencies fins als nostres dies, a través de les invasions musulmana i cristiana (recordem en este sentit, com la ceramica ibera apareguda en Lliria, hui nomenada Ciutat de la Musica, te una peculiar decoracio en temes musicals; o com en el Monasteri de Sant Miquel hi havia un santurari iberic a on es feen ofrenes semblants a les actuals). Tambe cal tindre present que la Corona d’Arago tenía una clara consciencia de personalitat propia, per lo que respecta a Valencia.
Se’ns podrien fer dos repliques: els escrits «pancatalanistes» de Ramon Muntaner en ple Sigle d’or valencià, i la designacio de catalans que apliquen els italians a diversos velencians, com Arnau de Vilanova(a qui li digueren que era de «despreable nacio, o sia catalana») i els papes Borja «Dio mio, la chiesa romana in mani dei catalani». Hem de respondre que els italians a tots els de la Peninsula Iberica els dien catalans, puix es als que coneixien -i no els caïen massa be-. Este fenomen no es gens estrany: els arqentins diuen «gallegos» a tots els espanyols: nosetres diem anglesos a tots els britanics, i inclus chinos a tots els orientals. La rao per la que els catalans eren tan coneguts la podem trobar probablement en els saquejos que cometeren e1s almogavars -de la Companyia Catalana-, a les ordens de Roger de Flor, per diversos països mediterraneus a finals del XIII , principis del XIV. Sobre Ramon Muntaner, cal senyalar que naixque en Catalunya, vixque en Valencia i mori en Mallorca, es a dir, era una de les tipiques persones que, sentint-se lligades a diversas patries, son sempre denfesors de la germanor d’estes.
Retrat de Ramón Muntaner en la seua Cronica, escrita en Chirivella
4 TESIS LLINGÜISTICA EXTERNA DEL CATALANISME:
Ans hem dit com, segons el catalanisme, el poble valencià es una part i continuacio del poble catala (i en l’interior, de l’aragones). Un aspecte d’esta tesis es que el valencià sería part i continuacio del catala. Segons aço, en la Valencia musulmana, tots parlarien arap, especialment en acabant de les invasions almoravit i almohade; els unics que parlarien en romanç serien els mossaraps, els quals haurien desaparegut per la pressio almoravit. I com la major part dels conquistadors-repobladors cristians eren catalans, puix parlem catala.
Les critiques son les següents:
a) Com havem vist en el punt 3, no va produir-se un carvi etnic, ni tan sols en els almoravits, que n’eren quatre gats, i malament pogueren impondre l’arap sent que parlaven dialectes berebers: hi ha inclus documents d’algun cabdell almoravit que no entenia l’arap.
(image: Institut d’Estudis Valencians)
b) Quan Jaume I entrà en Valencia, es celebrava cult cristia en Sant Vicent de la Roqueta. Aço demostra que encara quedaven cristians (mossaraps, que ademes parlaven una llengua romanç).
c) Pero no sols els mossaraps parlaven romanç sino que la majoria de la poblacio descendia d’iberorromans i els invasors eren una minoria de procedencia i llengües diverses, lo llogic es considerar que l’arap tindria la mateixa funcio que el llati en l’Europa cristiana, i que el poble seguia parlant romanç.
Ho demostra el testimoni del filolec valencià Ibn-Sida que se disculpava pels erros que poquera cometre escrivint arap per estar rodejat per gent que no el parlava.
Els invasors cristians eren de diversa procedencia i se distribuiren de forma anarquica per tot el territori ¿Per qué anava a triumfar el catala i precisament l’occidental?
Vista aerea del monasteri de Sant Vicent de la Roqueta,
antic temple dels mossaraps valencians.
Jaume I manà traduir els Furs per a que el poble els entenguera; diu tambe en el Furs que els juges tenen que parlar en romanç per a que s’entenguen les sentencies. Aço demostra que el valencià ya era la llengua mes parlada habitualment en tot lo regne.
Testimonis de la llengua en Els Furs de la Ciutat i Regne de Valencia
(image: teresafreedom.com)
S’ha de considerar la posibilitat de que entre els que vingueren a «poblar» Valencia, es trobaren descendents i familiars d’aquells valencians que deixaren Valencia quan caigue en mans musulmanes.
Caldria preguntar, si vingue tant de catala, quin sentit tenía en eixe cas el llinage «Catala», en el que designaren ad alguns pobladors… ¿els demes no ho eren? Els llinages que corresponen a oficis ha quedat demostrat que no presuponen una procedencia catalana, ya que en Valencia tambe existien eixos oficis abans de la conquista.
e) La conquista de Valencia es fa en un periodo molt breu de temps a diferencia de la castellana i la portuguesa. Mentres que en estes dos ultimes s’ana espentant a poc a poc la poblacio autoctona cap al sur, en Valencia se produi un rapit canvi d’amos sobre la mateixa poblacio en molt poques expulsions (per aixo 1’expulsio dels moriscs en el sigle XVII afectà al Regne de Valencia mes que a ningun atre 1loc).
f) En el sigle VI d.c., en acabant de set sigles de presencia romana, encara es parlava iber en Valencia; hui, en acabant de cinc sigles de castellanisacio, encara par1em va1encià (i ha segut la televisio i la massiva immigracio dels anys 60 els fets que mes han pressionat) ¿Con anava el catala a impondre’s a lo que aci es parlava en un parell de decenis?
g) Sant Pere Pasqual, naixcut abans de la conquista, escriu la seua obra en valencià. Immediatament es dona el sigle d’Or del valencià, sense cap de precedent en Catalunya; ¿com una llengua importada pogue alcançar tan rapit desenroll lliterari? (pensem que el boom de la lliteratura hispanamericana no aplegà fins al sigle XX, mentres que Castella produia en qualitat i quantitat des del sigle XVI).
«Missa de Sant Pere Pasqual» de Jeroni Jacint Espinosa (1660)
(image: Wikipedia)
h) Segons les teories oficials en Catalunya, quan els cristians de la catalunya Vella (en el nort) reconquistaren Barcelona, trobaren alli un idioma mossarap identic al que ells parlaven, i lo mateix mes tart en LLeida; en Valencia, en canvi, es nega sempre l’importancia del romanç que va conviure en l’arap.
En definitiva, es mes llogic supondre que el valencià es l’hereu del 1lati parlat en el nostre territori a través d’un parlar mossarap que segons Leopolt Penyarroja ha demostrat, tenía els mateixos fets definitoris que el valencià classic. D’atra banda, cal recordar que les llengües dels repobladors influiren necessariament en el romanç valencià i, a 1’inversa, el valencià lliterari va influir moltissim en el catala.
S’ha de dir, no obstant tot lo anterior, que la qüestio de l’orige es realment secundaria. Hem de recordar que, segons les teories sociollingüistiques modernes, no n’hi ha fronteres clares entre les llengües ni diferencies estructurals entre una llengua i un dialecte. En estat natural existixen dialectes en solucio de continuitat, que son unificats per mig d’una frontera administrativa (un Estat, una diocesis, etc. ), passant a ser un diasistema que podem nomenar llengua que posseix una serie de caracteristiques prestigiants, com oficialitat i lliteratura. Els valencians nos constituirem en Estat cristia en el sigle XIII, en una llengua oficial dotada ben pronte de desenrol1 lliterari i d’un gran esplendor com a vehicul de cultura; el seu nom fon sempre, a nivel tant oficial com popular, el de vaiencià. Aixina ho reconeix Sanchis Guarner referint-se ad una enquesta realisada entre morellans i gent del Maestrat; aixina consta en l’Estatut i axina hem de reivindicar que continue.
NOTA: No esta de mes recordar aci que el catala ha segut a sovint considerat dialecte de l’occita o provençal (des de Dont fins a Milà i Fontanals), i que encara hui molts creuen que en el seu orige ho era, pero que es va independisar per raons politiques i de prestigi.
5 ORIGE DEL CATALANISME
5.1. Antecedents:
Abans de Joan Fuster no existia ningun moviment catalaniste cohesionat com a tal, pero si que n’hi hague algunes tendencies en eixe sentit (els germans Martínez Ferrando, Feliu Pizcueta, López Chavarri). En primer lloc hi havia unes circumstancies favorables a l’aparicio del catalanisme: una historia comuna, unes llengües semblants, uns mateixos problemes de castellanisacio. Arago, massa espanyolisat, quedava com fora d’este «circul»: per aixo es podia considerar a Catalunya com al nostre aliat natural, i aixina es va considerar des de la Renaixença.
Ademes, des de principis de sigle, Catalunya contava en una Mancomunitat, en una intelectualitat nacionalista a nivell europeu, en -un govern nacionaliste i en una llengua normativisada-. Es natural que els valencians miraren a Catalunya en enveja i admiracio, i procuraren estretar els llaços que els unien, D’una atra banda, a base de llegir als autors catalans, els escritors valencians s’anaven catalanisant involuntariament (igual que ocorria en els autors «populistes», que escrivien en un llenguage mes castellanisat que el que se parlava en lo carrer).
Tot aço explicaria que en els anys 30 se plantejara el problema: d’una banda les normes del 32 com a intent d’adaptar el catala per a us dels valencians, i de l’atra, la denuncia que fa Bayarri en «El perill catala«
Josep Maria Bayarri
(image: memoriavalencianista.cat)
En qualsevol cas, no hi havia ningun cos doctrinal catalaniste ni cultural, ni politic, ni llingüistic. Per aixo hi havien catalanisants i no catalanisants en el gran «maresme» inarticulat que eren el valencianisme anterior a Fuster.
5,2. El fulano de Sueca: Joan Fuster.
Es el primer que intenta crear un cos doctrinal coherent intentant convertir el catalanisme en un moviment unificat dotat d’una ideologia clara i concreta. Pareix que aprofità l’experiencia de la seua condicio de falangiste, a on el pensament unic era la rao de ser.
Feu el primer cami desbrossat per als nacionalistes valencians; per aixo la majoria el seguiren, bo o roïn, com a l’unic que era.
Lo que fa Joan Fuster es canviar l’ambit de referencia espanyol pel catala: ¿per qué? Perque com hem dit abans, Catalunya era una patria semblant i mes poderosa que la valenciana. Per eixemple, Valencia estava castellanisant-se de correguda; la perspectiva nacional valenciana conduia al pessimisme i la desesperença. En canvi convertint a Valencia en una regio de Catalunya el problema passa a ser regional; si mi mirem a Valencia com a una unitat, la perdua de sa llengua i sa identitat cultural es algo gravissim pero si es sols una part d’una unitat major, Catalunya, el problema pert dramatisme i se diluix, al quedar sempre esta com a punt de referencia a on es mante tant la llengua com l’identitat cultural i nacional. Aixina el complex d’inferioritat que alguns valencianistes tenien respecte a Catalunya, es assumit per Fuster, que l’explicita i el presenta com a positiu: som catalans.
Es casual i escap; i permet ademes la possibilitat de rebre una ajuda tant moral com material de Catalunya… molts varen sucumbir davant d’arguments tan clars com talonsi retribucions en moltes xifres.
6. DESENROLL DEL CATALANISME
El primer gran catecisme ideologic per a nacionalistes valencians («Nosaltres els valencians») es catalaniste. No obstant, catalaniste o no, es el primer cami desbrossat, el primer cos teoric acabat que es presenta als valencianistes. Es per aixo que la majoria dels historics van afegir-se, abraçant el seu cos dogmatic.
En segon lloc, Fuster es el primer que se n’ix dels grups tancats i marginals del valencianisme per a arribar als mons de l’universitat i el progressisme. Contava en tres coses al seu favor; la primera que ell era intelectual i marxiste convers, no oblidem el seu passat falangiste; la segona l’aliança que en tot l’Estat espanyol s’havia produit entre intelectuals, progressistes i nacionalistes periferics per a lluitar contra el franquisme; la tercera, la manca de’una tradicio nacionalista de dretes en Valencia que feu mes intima la tripe aliança entre progressistes, nacionalistes i intelectuals en la nostra nacio. Paralelament la burguesia catalana, que ya havia establit els fonaments d’una reconstruccio nacional catalana, podria permetre’s pensar la creacio d’un gran mercat alternatiu a l’espanyol, i per tant va intervindre de manera activa al recolzament del proyecte fusteria.
Estudi de les relacions de Fuster en la burguesia barcelonina.
Per ultim, el poble valencià va reaccionar contra el fusterianisme i, per associacio d’idees, va atacar als aliats de Fuster, nacionalisme-progressisme-intelectualitat; ademes, les restes del franquisme, que odiaven tots els components d’esta aliança, varen utilisar esta reaccio popular en benefici propi. Aço causà que estos elements (nacionalisme progressisme-intelectualitat+fusterianisme) en vore’s atacats es cohesionaren mes encara, i en advertir les maniobres dels exfranquistes reaccionaren en odi contra la massa blavera que estos volien utilisar contra ells. La conseqüencia es que el catalanisme, en lloc de dedicar-se al debat intern, es dedicà a guerrejar contra el blaverisme, provocant un joc de reaccions que feu a molts, per fugir de les idees blaveres (ya siga per actitut cultista, per progressisme, per nacionalisme radical, per moda o per acomodament economic, ya que els catalanistes controlen gran part dels mijos de produccio) apuntar-se a l’atre moviment, al catalaniste.
Cal explicar que els fusterians son cultistes i intelectuals perque ells estan illuminats per la veritat del catala, i tot aquell que no combrega en els seus dogmes es un acientific analfabet. Estan recolzats per «tota la romanistica europea» tota la que han pogut pagar, que ha segut molta. I no existix cap llingüiste que els duga la contra… perque si ho fan, ya no son llingüistes, sino analfabets acientifics sense consideracio. Acientifics que passen a ser doctos mestres si accepten una suficient gratificacio que els permeta alcançar el coneiximent i l’illunimacio catalanista, com es el cas d’Artur Ahuir que passà de ser calificat d’acientific i analfabet a tindre una cadira en l’Academia Valenciana de la Llengua.
7. FORÇA ACTUAL I VIGENCIA FUTURA DEL CATALANISME
Actualment el catalanisme politic permaneix estancat, sense creiximent ni retroces. Mentres que el cultural va assentant-se i desdramatisant-se. Ara be, este catalanisme cultural s’impon com a una especie de moda, i a conseqüencia de l’inercia i la pressio eixercida sobre el PSOE governant pel catalanisme politic (pensem que per debil que siga este, es nudrix de personalitats destacades de la cultura, i pot influir fortament sobre la politica cultural del Govern Valencià. Resulta puix, que una postura politica minoritaria impulsa una actitut cultural que va fent-se majoritaria.
Catalanisme en el CEIP La Xara (La Marina)
(image: Paco Climent)
Ara be, ¿quin es el futur d’eixe nucleu ideologic politic catalaniste? Hui sembla clar que el catalanisme no es ya una ideologia innovadora i revolucionaria: el pes del temps, sense triumf ni derrota definitiva, l’ha desfasat i fet perdre vigencia, en el sentit que no hi ha en ell, com hi havia abans, ilusio regeneradora i esperança de futur. Hui es possible un catalanisme aborregat, de moda, de gent no combativa, i aixo es impensable en una ideologia progressista.
APENDIX: LES NORMATIVES.
Les quatre normatives usades en Valencia son: la de la RAE (castella), la de l’Institut d’Estudis Catalans (catala) i les dos que usen els valencianistes, la de la RACV, (la tercera via) i les Normes d’El Puig consensuades de l’Institut d’Estudis Valencians (valencià). Castellanistes i catalanistes usen les dos primeres; els Nacionalistes valencians havem d’usar la quarta, la de l’Institut d’Estudis Valencians, per ser l’unica que defen sense ingerencies externes les formes valencianes, i son les aprovades pel poble valencià per mig del consens.
Les terceres son les normes del trencament propiciades pel tercerviïsme per a buscar-se un lloc en la catalanista academia de la AVLl. Utilisen una normativa accentuista que acosta la normativa valenciana a l’oficial per lo que la rebugem com a opcio valencianista, encara que molts valencians enganyats o moguts per les seues circumstancies personals (son les normes que han adepres) son les que usen per a defendre els valors valencianistes, sense acceptar la carrega que porten implicita d’acostament al catala.
El regionalisme tipo blavero, com no reivindica la normalisacio, escriu sense cap de normativa. La del segon congrés diuen alguns, obviant que no ixque cap normativa del segon congrés, i utilisant dita referencia per a fer us de l’anarquia ortografica.
El resultat es que les normes d’El Puig son les manco usades, no perque elles en si tinguen algun aspecte marginal, sino perque els que les defenen son el grup mes marginal, el dels nacionalistes. Si els valencianistes tots les usaren serien les mes conegudes.
De les normes d’El Puig s’ha dit que son castellanisants, vulgars i dialectals (apichades). No es cert: es basen en el valencià general no apichat, segons criteris fonologics i autoctons. Vejam
a) La Ch. Els valencians distinguim Xativa/Chirivella, a diferencia dels catalans, que pronuncien igual Xativa/Xirivella. Observem les dificultats derivades d’aplicar normes catalanes al valencià:
CATALA:
X Xativa, xocolata, caixa, marxa, mateix, Elx
TX Txecoslovaquia, cotxe, despatx
VALENCIÀ:
X Xativa, caixa, mateix
Ch Chocolate, marcha, Checoeslovaquia, coche
IG despaig, Elig, Puig
b) Igual passa en la distincio entre tg-tj/g-j
CATALA:
g,j enveja, jardi
tg,tj Platja
VALENCIÀ:
g,j jardi, enveja, plaja
c) Cal eliminar les geminacions no pronunciades: TM, TLL, TL, L.L. Solament conservem TL en unes poques paraules: vetla, guatla, espatla… que es geminen en algunes comarques, i lo mateix en tz: dotze, si, pero «realitzar» no.
ç) Cal regularisar l’us de «i» i «y»:
i hui
y yaya, yo, desmayi, onomatopeya
d) No hi ha motiu per a escriure sonores a on pronunciem sordes: vert, fanc, arap. Mai verd, fang ni arab.
En definitiva cal promocionar les normes d’El Puig, perque responen cientificament a la realitat llingüistica valenciana, i no violenten en absolut nostra tradicio grafica. No es excusa valida que n’hi han dos o que tal academia no les defen… la seua reivindicacio ha de ser punt programatic del nacionalisme com a moviment ideologic i no solament dels escritors o filolecs.
El motiu d’esta defensa es evident, tenim una llengua i una cultura, i no hi ha necessitat d’acudir a les foranees quan podem dispondre de les nostres. Pensem que una llengua pot fer concesions normatives a un dialecte, (p. eix.: el catala al «dialecte» valencià, segons alguns) pero un idioma nacional no pot fer-li-les ad un atre idioma nacional (p. eix.: el valencià al catala). Qualsevol normativa hibrida, puix, supon un reconeiximent implicit de que el valencià es a soles un dialecte i per tant ha d’escriure’s no com es parla ell sino com parla la llengua matriu a la que supostament pertany. Per lo tant hem de rebujar-les.
