Ans hem dit com, segons el catalanisme, el poble valencià es una part i continuacio del poble catala (i en l’interior, de 1’aragones). Un aspecte d’esta tesis es que el valencià sería part i continuacio del catala. Segons aço, en la Valencia musulmana, tots parlarien arap, especialment en acabant de les invasions almoravit i almohade; els unics que parlarien en romanç serien els mossaraps, els quals haurien desaparegut per la pressio almoravit. I com la major part dels conquistadors-repobladors cristians eren catalans, puix parlem catala.
Les critiques son les següents:
a) Com havem vist en el punt 3, no va produir-se un carvi etnic, ni tan sols en els almoravits, que n’eren quatre gats, i malament pogueren impondre l’arap sent que parlaven dialectes berebers: hiha inclus documents d’algun cabdell almoravit que no entenia l’arap.
(image: Institut d’Estudis Valencians)
b) Quan Jaume I entrà en Valencia, es celebrava cult cristia en Sant Vicent de la Roqueta. Aço demostra que encara quedaven cristians (mossaraps, que ademes parlaven una llengua romanç).
c) Pero no sols els mossaraps parlaven romanç sino que la majoria de la poblacio descendia d’iberorromans i els invasors eren una minoria de procedencia i llengües diverses, lo llogic es considerar que l’arap tindria la mateixa funcio que el llati en l’Europa cristiana, i que el poble seguia parlant romanç.
Ho demostra el testimoni del filolec valencià Ibn-Sida que se disculpava pels erros que poquera cometre escrivint arap per estar rodejat per gent que no el parlava.
Els invasors cristians eren de diversa procedencia i se distribuiren de forma anarquica per tot el territori ¿Per qué anava a triumfar el catala i precisament l’occidental?
Jaume I manà traduir els Furs per a que el poble els entenguera; diu tambe en el Furs que els juges tenen que parlar en romanç per a que s’entenguen les sentencies. Aço demostra que el valencià ya era la l1engua mes parlada habitualment en tot lo regne.
S’ha de considerar la posibilitat de que entre els que vingueren a «poblar» Valencia, es trobaren descendents i familiars d’aquells valencians que deixaren Valencia quan caigue en mans musulmanes.
Caldria preguntar, si vingue tant de catala, quin sentit tenía en eixe cas el llinage «Catala», en el que designaren ad alguns pobladors… ¿els demes no ho eren? Els llinages que corresponen a oficis ha quedat demostrat que no presuponen una procedencia catalana, ya que en Valencia tambe existien eixos oficis abans de la conquista.
e) La conquista de Valencia es fa en un periodo molt breu de temps a diferencia de la castellana i la portuguesa. Mentres que en estes dos ultimes s’ana espentant a poc a poc la poblacio autoctona cap al sur, en Valencia se produi un rapit canvi d’amos sobre la mateixa poblacio en molt poques expulsions (per aixo l’expulsio dels moriscs en el sigle XVII afectà al Regne de Valencia mes que a ningun atre lloc).
f) En el sigle VI d.c., en acabant de set sigles de presencia romana, encara es parlava iber en Valencia; hui, en acabant de cinc sigles de castellanisacio, encara parlem valencià (i ha segut la televisio i la massiva immigracio dels anys 60 els fets que mes han pressionat) ¿Con anava el catala a impondre’s a lo que aci es parlava en un parell de decenis?
g) Sant Pere Pasqual, naixcut abans de la conquista, escriu la seua obra en valencià. Immediatament es dona el sigle d’Or del valencià, sense cap de precedent en Catalunya; ¿com una llengua importada pogue alcançar tan rapit desenroll lliterari? (pensem que el boom de la lliteratura hispanamericana no aplegà fins al sigle XX, mentres que Castella produia en qualitat i quantitat des del sigle XVI).
«Missa de sant Pere Pasqual» de Jeroni Jacint Espinosa
h) Segons les teories oficials en Catalunya, quan els cristians de la catalunya Vella (en el nort) reconquistaren Barcelona, trobaren alli un idioma moasarap identic al que ells parlaven, i lo mateix mes tart en LLeida; en Valencia, en canvi, es nega sempre 1’mportancia del romanç que va conviure en l’arap.
En definitiva, es mes llogic supondre que el valencià es l’hereu del llati parlat en el nostre territori a través d’un parlar mossarap que segons Leopolt Penyarroja ha demostrat, tenía els mateixos fets definitoris que el valencià classic. D’atra banda, cal recordar que les llengües dels repobladors influiren necessariament en el romanç valencià i, a l’inversa, el valencià lliterari va influir moltissim en el catala.
S’ha de dir, no obstant tot lo anterior, que la qüestio de l’orige es realment secundaria. Hem de recordar que, segons les teories sociollingüistiques modernes, no n’hi ha fronteres clares entre les llengües ni diferencies estructurals entre una llengua i un dialecte. En estat natural existixen dialectes en solucio de continuitat, que son unificats per mig d’una frontera administrativa (un Estat, una diocesis, etc. ), passant a ser un diasistema que podem nomenar llengua que posseix una serie de caracteristiques prestigiants, com oficialitat i lliteratura. Els valencians nos constituirem en Estat cristia en el sigle XIII, en una llengua oficial dotada ben pronte de desenrol1 lliterari i d’un gran esplendor com a vehicul de cultura; el seu nom fon sempre, a nivel tant oficial com popular, el de vaiencià. Aixina ho reconeix Sanchis Guarner referint-se ad una enquesta realisada entre morellans i gent del Maestrat; aixina consta en l’Estatut i axina hem de reivindicar que continue.
NOTA: No esta de mes recordar aci que el catala ha segut a sovint considerat dialecte de l’occita o provençal (des de Dont fins a Milà i Fontanals), i que encara hui molts creuen que en el seu orige ho era, pero que es va independisar per raons politiques i de prestigi.
