2.3) Billingüisme.
N’hi ha de diversos tipos:
* Personal-instrumental: una persona sap varies llengües. No hi ha problema.
* Territorial: una unitat politica es dividix en dos parts, cascuna de les quals es monollingüe; es un doble monollingüisme (Valencia ans de la Decadencia). Tampoc te per que ser problematic.
* Billingüisme diglossic: una llengua domina a una atra, i la va desplaçant (Valencia, segles XVII-XIX). Es el conflictiu.
Escola franquista monolingüe
* Billingüisme per convivencia de llengües familiars: per emigracio o com a resultat d’una diglossia superada, en un ternitori conviuen distintes llengües (hui en Catalunya).
El problema es que en Valencia, ara, els tenim TOTS: territorial (zona valenciaparlant / zona castellaparlant), diglossic (en la zona valenciaparlant: llengua alta, castellà / llengua baixa, valencià.), per convivencia de llengües (les parles baixes de la zona valenciaparlant son: castellà / valencià). Resultat: confusionisme i retroces progressiu del valencià.
2.4) Billingüisme mitic.
El billingüisme es anormal i culpable, pero molta gent el defen. La rao es la següent: existix un conflicte, pero els conversos no volen vore’l, i presenten la situacio com a normal. Es com si els jueus que es tornen cristians es disculpen dient que poden ser jueus i cristians a l’hora. La defensa del billingüisme es un intent d’evitar el problema de l’eleccio entre lo propi i lo prestigios. I com no resol el conflicte, sino que a soles l’amaga, permet que este creixca. El billingüisme es un pas cap a la castellanisacio total; la defensa del billingüisme com a situacio normal es un SEDANT, una ANESTESIA, una justificacio d’una traïcio.
