Des de 1979 contem en «la mes seria, la mes cientifica i la mes important proposta ortografica de les que s’han fet per a la Llengua Valenciana». En principi se li va atribuir a la RACV la funcio normativisadora del valencià, pero «la RACV, mai convençuda del tot d’este rol», ha iniciat una serie d’acostaments i confluencies sospitoses que desaconsellen continuar mantenint-la com a referent.
Pacte entre la Real Academia (deca Martínez Roda) i
la AVLL (president Ramón Ferrer)
(image: lavidacarcax.blogspot.com)
Per eixe motiu, des d’Accio Nacionalista Valenciana defenem a una entitat lliure de tota macula com ent normatiu: l’Institut d’Estudis Valencians. L’entitat ya va ser considerada com referent en qüestio de llengua temps arrere, i es en la que, ara, treballen en la seua Seccio de Llengua i Lliteratura els llingüistes i filolecs que expulsà la RACV per a introduir el canvi d’accentuacio que acosta la normativa a la AVLl i que va produir un cisma entre els valencianistes. Els mateixos llingüistes i filolecs responsables de les gramatiques i del diccionari en la seua primera edicio.
A continuacio vos deixem les
«Conclusions del Segon Congrés de Llengua Valenciana». Per Chimo Lanuza
La Llengua Valenciana es un dels principals elements de la personalitat dels valencians. Este ric patrimoni cultural es veu somes a processos de substitucio i desplaçament, per aquells que utilisen el catala i el castellà com a ferramentes al servici d’un etnocidi cultural. Front ad aço volem manifestar, com a conclusions del II Congrés de la Llengua Valenciana, la singularitat de la Llengua Valenciana des de les següents perspectives:
HISTORIA DE LA LLENGUA
El valencià es un idioma que ha arreplegat les particularitats llingüistiques dels molts pobles que han habitat en estes terres, ibers romans, visigots, araps… i ha compost la seua particular cultura en l’enriquidor mestiçage cultural i pomell de caracteristiques que fan del poble valencià un eixemple de tolerancia i de diversitat. A partir del sigle XV es poden trobar multitut d’escrits a on els autors del Sigle d’Or valencià expliciten que escriuen en Llengua Valenciana diferenciant-la dels atres idiomes com fa el catala Francesc d’Eiximenis, i els valencians Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena, Antoni Canals, Bonifaci Ferrer, Roiç de Corella, Joan Esteve, etc., inclus escritors com Miguel de Cervantes han lloat la Llengua Valenciana. Esta diferenciacio i autoctonia del valencià es mostra d’una consciencia nitida dels escritors valencians i estudiosos de l’idioma que s’esten a lo llarc dels sigles, eixemples son: Gregori Mayans, Carles Ros, Martin de Viciana, Joan Lloreç. En les ultimes epoques autors de reconeguda valua i prestigi han continuat en eixa afirmacio: Antonio Ubieto, Julián San Valero, Castell Mahiques, Julián Ribera, Salvador de Madariaga, Sanchez Albornoz, Unamuno, Azorín, Carres Candi, Ricardo de la Cierva, etc.. La lexicografia com ha arreplegat en la seua conferencia Niederehe es ampla, ya en 1472 Joan Esteve redactà el Liber elegantiarum, ademes d’obres com les que publicaren Bernat de Fenollar, Carles Ros, Josep Escrig i Constanti Llombart, el Pare Fullana fins a arribar a la gran obra lexicografica valenciana: el Diccionaria de la RACV. L’insistencia dels autors en el conreu, estudi i manteniment de la Llengua Valenciana, tambe ha donat els seus fruits en gramatiques a on cal destacar les primeres obres de Josep Nebot i el Pare Fullana, i la codificacio mes ambiciosa resalisada per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV.
Chimo Lanuza (image: el palleter.com)
LLINGÜISTICA
La Llengua Valenciana es una evolucio de la llengua romanç, en concret del baix llati com les atres llengües romaniques que existixen en Espanya. El substrat romanç configurà el valencià, que no es producte com afirmen els autors catalanistes de la reconquista o la repoblacio. Lleopolt Peñarroja ha arribat a la conclusio, en acabant d’estudiar les caracteristiques del valencià prejaumi, que hi ha un parentesc estructural entre el valencià anterior a la reconquista cristiana i el posterior, per tant s’ha donat una continuïtat, aço està firmement demostrat en una causistica superior i en una diversificacio de fonts que aumenten la fiabilitat d’estudis anteriors, al millorar i perfeccionar els coneiximents que es tenien sobre el mossarap valencià.
Les caracteristiques que definixen al valencià es poden comprovar en tota la seua extensio, fisonomia lo suficientment diferenciada per a considerar que el valencià complix les caracteristiques fonetiques, morfosintactiques, lexiques i de flexio verbal, com ya se demostrà des dels primers escrits de
Josep Nebot, del Pare Fullana i d’atres estudiosos de la Llengua Valenciana fins arribar a la codificacio realisada en l’actualitat baix el nom de les «Normes d’El Puig» i que consta de diversos estudis com «la documentacio formal», «la gramatica de la Llengua Valenciana», «la fonetica valenciana», «la flexio verbal», «la serie filologica», aixina com la revista de filologia valenciana».
SOCIOLOGIA
Les enquestes realisades pels diaris o centres d’investigacio sociologica mostren el grau d’acort, majoritari, de la consciencia del poble valencià de parlar un idioma al que li diuen Valencià i no reconeixen la vinculacio filogenetica en el catala. Es un idioma que lo parla mes del 50% dels habitants de la comunitat autonoma de Valencia, i mes del 90% l’enten.
SOCIOLLINGÜISTICA
Com afirmava Cooper «la planificacio llingüistica perseguix objectius extrallingüistics», en Valencia el castellà i el catala son enemics naturals que desplacen i substituixen funcions llingüistiques que han segut propies del valencià.
Dins del terme diglossia s’han de diferenciar factors socials com el prestigi i la disfuncio d’us o disfuncio funcional. En Valencia existix una situacio d’heteroglossia a on els llocs A i B estan ocupats per llengües diferents, la varietat A d’alt prestigi, culta i dominant i una varietat B, sense prestigi, coloquial o nativa, aixina el catala ocupa el lloc A i el valencià es reduit a una funcio B. El castellà ocupa tambe una posicio de predominancia respecte al valencià i inclus front al catala al ser la llengua mes utilisada, una situacioo comunicativa asimetrica i injusta.
La percepcio i consciencia de parlar diferent es veu obnubilada o interferida per politiques de desinformacio constant i de neteja de cervell que es venen realisant de forma continua i sistematica per part del sistema educatiu i dels mijos de comunicacio.
POLITICA
La Llengua Valenciana està inclosa en la Carta Europea de Llengües Minoritaries.
La Constitucio Espanyola reconeix en el seu Titul Preliminar, articul 3.2. «Les demes llengües espanyoles seran tambe oficials en les seues respectives Comunitats Autonomes d’acort en els seus Estatuts» en l’articul 3.3 «La riquea de les distintes modalitats llingüistiques d’Espanya es un patrimoni cultural que sera objecte d’especial respecte i proteccio».
L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Autonoma de Valencia reconeix en l’articul 7.1 «Els dos idiomes de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen dret a coneixer-lo i a utilisar-lo».
La Llei d’Us i Ensenyament del Valencià reconeix en diversos articuls que el nom que li correspon a la llengua parlada es el de valencià, l’idioma propi.
A pesar de tota esta regulacio els diferents governs de la Generalitat Valenciana s’han dedicat a fomentar i escampar en tot el sistema educatiu un model alie al valencià, introduint caracteristiques lexiques, morfosintactiques i verbals per a facilitar l’assimilacio a través d’una marcada i potent politica llingüistica catalanista: policentrica, asimetrica i convergent. L’ent encarregat de la catalanisacio del valencià fon creat pel Partido Popular (PP) i el PSOE (Partido Socialista Obrero Español) i dispon d’una configuracio llegal, es nomenat Academia Valenciana de la Llengua (AVLL).
Chimo Lanuza junt a Lola Domingo, presidenta del IEV,
en el Segon Congrés de la Llengua Valenciana (image: el palleter.com)
SITUACIO ACTUAL DEL VALENCIÀ
En l’actualitat la polemica gira entorn als dos ents de referencia la RACV i la AVLL. Si fem un poc d’historia fina a arribar a l’actualitat haurem de recordar que des de 1979 la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) elaborà la mes seria, la mes cientifica i la mes important proposta ortografica de les que s’han fet per a la nostra llengua, el valencianisme atribuix ad esta entitat la funcio normativisadora del valencià; i la RACV, mai convençuda del tot d’este rol, es convertix aixina en l’ent referencial codificador per als valencianistes.
A pesar de tots els esforços realisats des del poder i a pesar de tots els paranys que se li han posat a la Llengua Valenciana per tal de conseguir la seua destruccio i consegüent desaparicio, esta seguix vigent a través de la percepcio colectiva i sobre tot gracies als esforços d’algunes institucions que saben reconeixer ben be les intencions d’un poder establit nominalment valencianiste pero pancatalaniste en les seues actuacions.
A partir dels ultims anys del segle XX, s’incorpora al tradicional metodo del disfraç un nou recurs: dividir per a vencer -que no per a convencer-. Aixina, s’inicia una nova etapa, la mes dura, d’acossament i persecucio de l’identitat valenciana per mig de l’enderrocament del mes important signe de la seua peculiaritat, la llengua, en atacar, d’esta, la seua part mes vulnerable i emblematica: l’ortografia.
Paralelament a la destruccio del valencianisme politic, el primer dels atacs publics -i impudic- (a banda de mantindre el catala en els coleges) consistix en la maquiavelica creacio d’una «Academia Valenciana de la Llengua» (AVLl), autentic caball de Troya en l’oficialisacio del catala en Valencia i important element distorsionador que complirà dos objectius:
1. Generar en la societat valenciana -poc i mal informada- la sensacio de solucio d’un conflicte (quan tots els colectius implicats en «el problema de la llengua» tant des del sector valencianiste com des del sector catalaniste son conscients de que no es tracta d’una solucio sino d’una obstruccio per a l’eixercici del valencianisme i del catalanisme). Est objectiu no s’aplega a complir puix no de bades en cap de moment es produix la sensacio -ni entre la gran massa- de que s’ha conseguit la pau social i que la AVLl es el referent normatiu de la Llengua Valenciana.
2. Generar en el valencianisme la primera gran, important i determinant (per les seues conseqüencies) divisio dels ultims temps: uns que saben reconeixer el perill catalaniste que comporta sucumbir a la AVLl, opten per mantindre’s fidels a la Llengua Valenciana; i uns atres, que saben reconeixer els beneficis crematistics que els reportaria personalment en formar part d’ella, es deixen tentar i cauen en el seu parany.
Esta primera divisio sera el precedent de futures i succesives divisions que comportaran que el circul valencianiste vaja trencant-se cada volta mes i que el concepte de «valencianisme» es veja afectat per l’atribucio de multiples significats i interpretacions. A partir d’ahi, el terme «valencianisme», d’una banda, pert part del seu significat original i, d’una atra, s’eixempla cap a noves, atrevides i espectaculars accepcions. Tot com a conseqüencia d’una antiga estrategia -«dividix i venceras»- que el pancatalanisme ha sabut i ha conseguit instaurar des del poder.
Al final, lo que hi ha es: una desacreditada academia que no s’acaba de creure la seua funcio de referent codificador -la RACV- pero que a pesar de tot seguix mantenint-se, i una atra -la AVLl- en la que no creu quasi ningu pero que comporta importants beneficis personals als que colaboren en ella a pesar del seu descredit. Neutralisat -tambe des del poder catalaniste- Lo Rat Penat, l’entitat mes important en la difusio de l’estandart valencià, es passa a la consecucio d’un nou objectiu: carregar contra el nucleu central de la RACV: la Seccio de Llengua i Lliteratura, responsable de la codificacio de la Llengua Valenciana.
Si el valencianisme, seguint els consells dels mes importants sociollingüistes del mon per a llengües amenaçades de glotofagia hauria d’aplicar com a criteri per a la codificacio del valencià la maxima -totalment llegitima i d’actualitat- de «accentuar les diferencies i minimisar les semblances», el pancatalanisme ha conseguit que part dels responsables de dita codificacio no creguen en este criteri. Per a mes abundancia, el catalanisme utilisa la maxima contraria -propia de les intervencions fascistes-: «minimisar les diferencies i accentuar les semblances».
Sopar en homenage a Chimo Lanuza, Manolo Gimeno i Toni Fontelles
organisat per Avant i Accio Nacionalista Valenciana
«Algu» sencarregà d’enverinar novament l’ambient utilisant a persones ambicioses i relacionades en l’ent codificador de la Llengua Valenciana (fins ad eixe moment), -la RACV- per a fer-los creure que estem equivocats i que per ahi no es va a cap de banda. Estos cauen en el nou parany oblidant que no estem -no podem estar- parlant de codificacio sense parlar de politica. El problema es que uns ho pretenen ignorar -obviar, negar…- I, novament moguts per interessos personals, aboquen irresponsablement al valencianisme residual a una nova divisio en propondre unes noves regles d’aplicacio de l’accent grafic que obtenen com a resultat la «minimisacio de les diferencies en el catala normatiu». Esta ultima actuacio ha segut la mes maquiavelica de totes. I els qui han colaborat en ella han segut absoluts insensats, materialistes i vanitosos.
En este punt es a on es fa necessari un reforç de la normativa del valencià i, aprofitant la circumstancia, unes modificacions mes pertinents en l’intencio d’acostar el codic escrit al codic parlat.
