1. INTRODUCCIO HISTORICA: PERDUA DE LLIBERTATS NACIONALS I DRETS DE L’IDIOMA.
2. BILLINGÜISME I DIGLOSSIA. SITUACIO SOCIOLLINGÜISTICA VALENCIANA.
2.1) Mecanisme universal de la diglossia.
En totes les societats hi ha divisio; les classes altes intenten justificar el seu domini presentant-se com a superiors gracies al «prestigi’. El prestigi s’obte postulant una manera de comportar-se com a ideal, per a en acabant pressumir d’ella. En la llengua, per eixeinple: les classes dominants diuen que tal cosa es correcta i tal atra no; els que parlen d’una manera determinada («culta») son «superiors», tenen prestigi, i per tant es normal que dominen. Este fenomen sociollingüistic es la diglossia, o siga, dos llengües, una per a lo important i una atra per a lo vulgar. Aço es un mecanisme general; pero, quan hi ha, a mes, una crisis nacional, les dos varietats -culta i popular- poden deixar de ser dos formes de parlar la mateixa llengua per a arribar a l’us de dos llengües distintes: cas del castellà i el valencià.
O siga: les classes altes adquirixen un idioma estranger (A) per a distinguir-se del poble, i el presenten com a idioma superior per a presumir de parlar-lo (circul vicios), menyspreuant la llengua baixa (B) i marginant als que la parlen. Aço es una situacio estable de diglossia, com la que teniem en Valencia en els segles XVII-XIX, en monollingüisme valenciá d’una majoria popular i marginada i castellanisacio de les classes altes coentes.
2.2) La glotofagia.
Pero, mes pronte o mes tart, les classes altes volen pujar, i, per tant, abandonen sa llengua (valencià) per a adoptar la de les altes (castellà): segles XIX-XX. Conseqüencies:
a) Un grup de gent prou gran reniega de sa llengua; ha de justificar la traicio, i ho fa criticant al grup d’orige que ha abandonat, considerant-lo vulgar i provincià. O siga, els conversos son els mes castellanisadors.
Us atres renieguen a la seua llengua pels traumes patits a l’incorporar-se al sistema educatiu, a on son ridiculisats per desconeixer el castellà.
b) El castellà s’esten molt, i va desplaçant al valencià d’a poc a poc, fins a fer-lo, si no es dete el proces, desapareixer (glotofagia, o menjament d’una llengua).
La glotofagia es progressiva: passsant de monollingüisme valencià a billingüisme, i per fi a monollingüisme castellà. En eixe sentit, el billingüisme es roïn, es culpable.
2.3) Billingüisme.
N’hi ha de diversos tipos:
* Personal-instrumental: una persona sap varies llengües. No hi ha problema.
* Territorial: una unitat politica es dividix en dos parts, cascuna de les quals es monollingüe; es un doble monollingüisme (Valencia ans de la Decadencia). Tampoc te per que ser problematic.
* Billingüisme diglossic: una llengua domina a una atra, i la va desplaçant (Valencia, segles XVII-XIX). Es el conflictiu.
L’escola franquista propugnà un model monollingüiste (image: antoniohernandez.es)
* Billingüisme per convivencia de llengües familiars: per emigracio o com a resultat d’una diglossia superada, en un ternitori conviuen distintes llengües (hui en Catalunya).
El problema es que en Valencia, ara, els tenim TOTS: territorial (zona valenciaparlant / zona castellaparlant), diglossic (en la zona valenciaparlant: llengua alta, castellà / llengua baixa, valencià.), per convivencia de llengües (les parles baixes de la zona valenciaparlant son: castellà / valencià). Resultat: confusionisme i retroces progressiu del valencià.
Extensio de la llengua valenciana front al castella
2.4) Billingüisme mitic.
El billingüisme es anormal i culpable, pero molta gent el defen. La rao es la següent: existix un conflicte, pero els conversos no volen vore’l, i presenten la situacio com a normal. Es com si els jueus que es tornen cristians es disculpen dient que poden ser jueus i cristians a l’hora. La defensa del billingüisme es un intent d’evitar el problema de l’eleccio entre lo propi i lo prestigios. I com no resol el conflicte, sino que a soles l’amaga, permet que este creixca. El billingüisme es un pas cap a la castellanisacio total; la defensa del billingüisme com a situacio normal es un SEDANT, una ANESTESIA, una justificacio d’una traïcio.
2.5) Valencià, castellà, catala: la triglossia.
Observem que lo mateix que passa en el castellà passa en el catala: per a panques, com per a blavers, el valencià es un dialecte familiar, no una llengua de cultura. El blaver parla valencià i escriu castellà, el panca parla valencià i escriu catala. Si a mes tenim en conte la penetracio del castellà en l’ambit familiar, la situacio sociollingüistica valenciana es la següent: Una situacio de triglossia: una llengua culta (el catala), una vulgar (el valencià), i una tant culta com vulgar (el castellà). No cal dir quina es l’unica que te un futur clar: ¿per a qué servixen en este context el catala i el valencià, quan el castellà es entes per tots, es cult, i es parlat en lo carrer?
2.6) Els mijos de comunicacio.
A ningu se li escapa la forta influencia que han tingut en el proces de castellanisacio del nostre poble en els ultims temps. Es per aço que hem de conseguir mijos de coimunicacio valencians i en valencià, tant en radio com en televisio, prensa escrita com en tot lo que pugam, per a ajudar-nos a recuperar la nostra cultura.
2.7) Actuacio dels nacionalistes. Es evident una potenciacio del valencià en tots els camps front al castellà. I front al catala. Si no ho fem aixina, desapareixera. Per a conseguir-ho es necessari prestigiar la llengua, posar-la de moda i emblematisar-la de modo que els patriotes valencians la defenguen de veres.
2.8) Estrategia immediata. Ha de ser doble:
a) En els mes valencianistes: anar convencent-los de que el billingüisme es fals (no hi ha igualtat valencià-castellà) i es culpable (conduix a la desaparicio del valencià). Par tant, el valencianisme ha de ser monollingüe ¡perseguir el monollingüisme.
b) En els mes antivalencianistes: ya que defenen el billingüisme, s’ha d’impedir que este siga una excusa per a parlar castellà, pegant-li la volta a l’argument: ya que som billingües parlem (a lo manco tambe) valencià.
O siga, es tracta de que els billingües es facen monollingües valencians, i de que els billingüistes (castellanisadors) es facen de veres billingüistes (que sapien, respecten i usen les dos).
3. ARGUMENTS DEL CASTELLANISME IDIOMATIC (RETORICA DE CARRER).
Com no se pot anar per ahi dient a la gent que som uns diglossics complices de glotofagia, cal poder rebatre els arguments castellanistes de carrer d’una manera igualment senzilla. A continuacio s’exponen una serie d’arguments en els seus respectius contraarguments.
Parle castellà perque:
Soc espanyol.
* Yo mes: parle dos llengües espanyoles.
* Yo mes: el valencià es mes espanyol, puix el castellà es parla en uns atres països i el valencià nomes en espanya.
* ¿Vols dir que Valencia no forma part d’Espanya?
El parla mes gent.
* Parlem chino (son mil millons).
Pero el castellà es parla en molts països.
* Si, del tercer mon.
¿I els emigrants, qué?
* Els emigrants son ells, no nosatres; son ells els que s’han d ‘adaptar.
* Tot emigrant vol que se li respecte la seua manera de ser;
i ell te l’obligacio de respectar la del lloc a on va a viure.
¿Valencià per a qué? En castellà t’entenen.
(image: asc-castilla.org)
* Perque som valencians, no castellans.
Molts valencians parlen castellà.
* Prova a parlar-los en valencià; moltes vegades es la seua llengua.
* Clar, per obligacio.
* Alguns no han tingut la sort de que sos pares els parlaren en la seua llengua.
* Seria horrible que en Valladolit els chiquets deixaren d’entendre a Cervantes; igual d’horrible sería que en Valencia els chiquets deixen d’entendre a Sant Vicent Ferrer.
¿I com parlarém en Deu?
* Com Sant Vicent, en valencià.
Els valencians som billingües.
* Si aixo vol dir que tots hem de parlar les dos llengües, has d’adeprendre el valencià; si vol dir que cascu ha de parlar la seua, puix yo parle valencià i au.
El castellá (o el billingüisme) es oficial.
* La Constitucio diu que cada llengua sera oficial segons son estatut; i l’Estatut valencià diu que son oficials les dos «en especial atencio a la recuperacio del valencià».
Dic moltes espardenyades i se’n riuran.
* No, yo tambe les he dites.
* El qui es riu, es riu de sa propia ignorancia, el que se riga es un fill de puta, mes val parlar-lo com pugues que no parlar-lo.
En l’estranger trobare castellaparlants, pero no valenciaparlants.
* Ni no ni poc; tambe n’hi ha emigrants i turistes valencians.
* Sant Vicent Ferrer predicà per tota Europa en valencià i l’entenien -per cert, que sabia llati, grec, hebreu i valencià pero no castellà-.
* En tot cas, en l’estranger es parla molt poc el castellà.
* El parlant frances enten millor el valencià que el castellà, i els parlants de les atres llengües llatines s’entenen perfectament en un valencià.
Anem cap a Europa.
* Europa supon una superacio dels estats i potenciacio de les nacions -diga’s en tota la diplomacia que requerixca l’interlocutor-.
* En la C.E. hi ha oficines de potenciacio de les cultures europees no oficials en la Comunitat.
Si sempre parles en valencià, no sabras be el castellà.
* Qualsevol chiquet normal està capacitat per a parlar tres idiomes familiars.
* La televisio, la radio, l’escola, els llibres, els comics, etc. fan impossible oblidar el castellà.
…I se’t riuran.
* Ya no es riuen.
* El valencià es oficial.
* Aço mostra que hem de defendre el valencià, per a que no es riguen de ningun valencià.
Deixa accent.
* El castellà tambe.
* Cervantes va dir: «En esta ciutat, les dones tenen el segon idioma, despres del portugues, mes dolç del mon.
El valencià no es serio + el castellà es de bona educacio.
* Totes les llengües tenen aspectes serios i cults, junt ad uns atres vulgars i arrabalers.
* Sant Vicent Ferrer, Ausias March, els Reis de Valencia, els Papes Borja, ¿no eren serios?
* Lluitem per a que siga serio i de bona educacio parlar valencià per a que no marginen a ningun valericiaparlant.
«Yo el valenciano no lo entiendo, tú el castellano sí».
* Li faç el favor de parlar-li en valencià per a que
el deprenga.
«Pero es que no quiero aprenderlo».
* Llavors si no m’entens no es culpa meua, no vaig a canviar de llengua per manies teues.
Arguments solts.
* Tos pares parlen castellà i tu valencià; ¿quina es la nostra llengua?
* Es que en valencià m’expresse millor.
4. EL NOU CASTELLANISME: TIPOS.
Igual que verem quan tractarem del catalanisme, tampoc el castellanisme es un moviment uniforme, de manera que podem distinguir diversos tipos segons el seu grau d’agressivitat cap a la cultura i la personalitat valencianes:
A) Els espanyolistes actius, a sovint fascistes, preconisadors de l’Espanya una i uniforme. Pretenen anular al Poble Valencià com a tal, o deixar-lo reduit a una nota de color folcloric en les Falles o per a encapçalar els sortejos de la «Loteria Nacional». Els combatrem activainent.
(image: eldiario.es)
B) Els diglossics. Els han menjat el cap i s’ho han cregut. Tenen complex d’inferioritat front ad una cultura que ells consideren superior, lo que els fa abandonar el valencià i lo valencià. Son els maxims defensors del «bilingüismo» castellanisant: diuen que «hay que hablar las dos lenguas», pero el valencià, si el gasten, nomes l’utilisen per a fer bromes, quan es cabregen i poc mes. Hem de fer-los tornar a lo seu, llevant-los el complex d’inferioritat.
C) Els castellanisats. Ya no estan dins de la cultura valenciana. No es que no la vullguen, es que no han segut criats en ella i per tant els es estranya. Si els anteriors feen mal per abandonar lo seu, estos defenen lo castellà perque es lo seu i no volen abandonar-lo. Hem de fer-los vindre a les nostres arrels, pero, realment, est es el castellanisme mes dificil de tractar, puix no senten ni complex de culpabilitat -no han abandonat res- ni motivacio per a revalencianisar-se. Veuen lo valencià com una cosa casolana, provinciana, del passat, i el fet de que en la nostra historia recent es tinguera que triar per una de dos opcions antagoniques i politisades, els ha fet tirar per la via d’enmig, la mes comoda i manco problematica: seguir castellanisats.
(image: societatanonima.wordpress.com)
Per a intentar atraure-los cal situar la cultura i la llengua valencianes en un posicionament de prestigi social -com ocorre, per eixemple, en Catalunya-, justificar la necessitat del nacionalisime valencià en tot lo que aixo comporta, i plantejar una unica opcio possible-creible-defendible front a les dos -tres- que n’hi ha ara.
Dins d’este grup devem excloure ad aquells que, havent segut criats en castellà, han segut capaços d’evolucionar per ells mateixos i han recuperat la Llengua Valenciana. Evidentment, no estan dins del castellanisme.
D) Alternativa Universitaria: (eixemple de lo negatiu) els tres a l’hora. L ‘unio dels tres castellanismes anteriors es lo mes roïn i destructiu: «Españoles antes que nada, defendemos el bilingüismo y respetamos y protegemos la lengua valenciana de amenazas extrañas, pero eso sí, siempre hablamos en español que es la lengua común en la que todos nos entendemos y tal y cual, etc.. Es el castellanisme que mes nos pot fotre i que mes pot pujar, puix no sols conecta perfectament en els tres grups del castellanisme sociologic, sino que per l’actual conjuntura rep ajuda per pura reaccio contra el catalanisme de gent que es i se sent valenciana i que, sociologicament, no te res que vore en ells.
Cartell franquiste (image: sepiavlc.com)
E) Els immjgrants. Es este un cas particular, puix que si be son castellanisadors, ho son passivament, i la seua importancia radica en ser tanta quantitat. Realment, molts volen integrar-se -o a lo manco volen que els seus fills ho facen- en la societat valenciana, pero com esta no sols no els exigix el valencià sino que troben normal que no ho adeprenguen, no fan esforç per valencianisar-se.
