Actualment el catalanisme politic permaneix estancat, sense creiximent ni retroces. Mentres que el cultural va assentant-se i desdramatisant-se. Ara be, este catlanisme cultural s’impon com a una especie de moda, i a conseqüencia de l’inercia i la pressio eixercida sobre el PSOE governant pel catalanisme politic (pensem que per debil que siga este, es nudrix de personalitats destacades de la cultura, i pot influir fortament sobre la politica cultural del Govern Valencià. Resulta puix, que una postura politica minoritaria impulsa una actitut cultural que va fent-se majoritaria.
Catalanisme en el CEIP La Xara (La Marina)
Ara be, ¿quin es el futur d’eixe nucleu ideologic politic catalaniste? Hui sembla clar que el catalanisme no es ya una ideologia innovadora i revolucionaria: el pes del temps, sense triumf ni derrota definitiva, l’ha desfasat i fet perdre vigencia, en el sentit que no hi ha en ell, com hi havia abans, ilusio regeneradora i esperança de futur. Hui es possible un catalanisme aborregat, de moda, de gent no combativa, i aixo es impensable en una ideologia progressista.
APENDIX: LA NORMATIVA.
Les quatre normatives usades en Valencia son: la de la RAE (castella), la de l’Institut d’Estudis Catalans (catala) i les dos que usen els valencianistes, la de la RACV, (la tercera via)i les Normes d’El Puig consensuades de l’Institut d’Estudis Valencians (valencià). Castellanistes i catalanistes usen les dos primeres; els Nacionalistes valencians devem usar la quarta, la de l’Institut d’Estudis Valencians, per ser l’unica que defen sense ingerencies externes les formes valencianes, i son les aprovades pel poble valencià per mig del consens.
Les terceres son les normes del trencament propiciades pel tercerviïsme per a buscar-se un lloc en la catalanista academia de la AVLL. Utilisen una normativa accentuista que acosta la normativa valenciana a l’oficial per lo que la rebugem com a opcio valencianista, encara que molts valencians enganyats o moguts per les seues circumstancies personals (son les normes que han adepres) son les que usen per a defendre els valors valencianistes, sense acceptar la carrega que porten implicita d’acostament al catala.
El regionalisme tipo blavero, com no reivindica la normalisacio, escriu sense cap de normativa. La del segon congrés diuen alguns, obviant que no ixque cap normativa del segon congrés, i utilisant dita referencia per a fer us de l’anarquia ortografica.
El resultat es que les normes d’El Puig son les manco usades, no perque elles en si tinguen algun aspecte marginal, sino perque els que les defenen son el grup mes marginal, el dels nacionalistes. Si els valencianistes tots les usaren serien les mes conegudes.
De les normes d’El Puig s’ha dit que son castellanisants, vulgars i dialectals (apichades). No es cert: es basen en el valencià general no apichat, segons criteris fonologics i autoctons. Vejam
a) La Ch. Els valencians distinguim Xativa/Chirivella, a diferencia dels catalans, que pronuncien igual Xativa/Xirivella. Observem les dificultats derivades d’aplicar normes catalanes al valencià:
CATALA:
X Xativa, xocolata, caixa, marxa, mateix, Elx
TX Txecoslovaquia, cotxe, despatx
VALENCIÀ:
X Xativa, caixa, mateix
Ch Chocolate, marcha, Checoeslovaquia, coche
IG despaig, Elig
b) Igual passa en la distincio entre tg-tj/g-j
CATALA:
g,j enveja, jardi
tg,tj Patja
VALENCIÀ:
g,j jardi, enveja, plaja
c) Cal eliminar les geminacions no pronunciades: TM, TLL, TL, L.L. Solament conservem TL en unes poques paraules: vetla, guatla, espatla… que es geminen en algunes comarques, i lo mateix en tz: dotze, si, pero «realitzar» no.
ç) Cal regularisar l’us de «i» i «y»:
i hui
y yaya, yo, desmayi, onomatopeya
d) No hi ha motiu per a escriure sonores a on pronunciem sordes: vert, fanc, arap. Mai verd, fang ni arab.
En definitiva cal promocionar les normes d’El Puig, perque responen cientificament a la realitat llingüistica valenciana, i no violenten en absolut nostra tradicio grafica. No es excusa valida que n’hi han dos o que tal academia no les defen… la seua reivindicacio ha de ser punt programatic del nacionalisme com a moviment ideologic i no solament dels escritors o filolecs.
El motiu d’esta defensa es evident, tenim una llengua i una cultura, i no hi ha necessitat d’acudir a les foranees quan podem dispondre de les nostres. Pensem que una llengua pot fer concesions normatives a un dialecte, (p. eix.: el catala al «dialecte» valencià, segons alguns) pero un idioma nacional no pot fer-li-les ad un atre idioma nacional (p. eix.: el valencià al catala). Qualsevol normativa hibrida, puix, supon un reconeiximent implicit de que el valencià es a soles un dialecte i per tant ha d’escriure’s no com es parla ell sino com parla la llengua matriu a la que supostament pertany. Per lo tant hem de rebujar-les.
