La llengua que parla el poble valencià, la que nos identifica com a poble diferent i diferenciat dels demes i que al temps nos unix i identifica com a un sol poble, es la llengua valenciana.
Els pobles veïns nos identifiquen per la nostra parla, ya era aixina en temps de Cervantes, tal i com deixà vore l’ilustre escritor en els seus escrits. I nos identifiquen com a valencians.
La llengua valenciana es una llengua romanica independent i autoctona. Naix del baix llati, s’enriquix per les influencies dels pobles en els que els valencians han tengut contacte (araps, castellans, aragonesos, etc.), pero sempre sense perdre la seua identitat. Un atre factor primordial a tindre en conte en la riquea de la llengua valenciana es l’existencia d’un substrat iber i les influencies gregues.
Les varietats dialectals i locals que l’enriquixen constituixen unes diferencies tan minimes que molts llingüistes han resaltat el fet de que el valencià es una llengua especialment homogenea, tant en l’aspecte lexic, com gramatical, com fonetic, entre les llengües romaniques, lo qual es producte d’una forta consciencia idiomatica propia, manifestada en continuïtat a lo llarc de l’Historia.
Punchar en el mapa per a accedir a un estudi detallat dels dialectes valencians
El castella es la segona llengua dels valencians, cooficial i predominant en algunes poblacions d’una faixa de territori que s’esten de nort a sur per l’interior del territori valencià.
La llengua valenciana precisa d’una especial atencio i tractament per a la seua recuperacio i normalisacio. Recuperacio en aquelles poblacions a on es parlava i s’ha deixat de parlar i recuperacio en la seua dignitat com a llengua vehicular. Normalisacio en quant a l’utilisacio de la llengua valenciana i no d’un succedaneu en els centres d’ensenyança, aixina com en els centres oficials. Tot valencià te el dret i el deure de coneixer i parlar la llengua valenciana.
La llengua valenciana es una llengua diferent de qualsevol atra llengua del mon. Es per aixo que codificar-la per mig d’una normativa que no atenga a la seua propia personalitat supon, no nomes un injustificable trencament en l’historia, sino un frau que comporta la castracio del seu potencial futur, puix retrau l’implicacio del poble en el seu conreu al deixar de sentir-la com a propia. Pert tant, en Accio Nacionalista Valenciana nomes acceptem com a normativa codificadora a les Normes d’El Puig, per ser les uniques que reconeixen la personalitat diferent i diferenciada de la llengua valenciana.
Des d’Accio Nacionalista Valenciana se rebuja la normativa accentuista que trague la RACV per a facilitar l’entrada d’alguns dels seus membres en la AVLl. Dita normativa va ser l’instrument del trencament de l’unitat dels valencianistes, sent la que mes s’acostava de totes les variacions propostes a les normes catalanes de la AVLl, en l’unica funcio de minimisar les diferencies entre les dos normatives.
Sent les Normes d’El Puig un dels distintius diferencials del moviment valencianiste, no podem fer menys que rebujar est intent d’assimilacio i acostament a la normativa oficial que no fa sino trencar en l’homogeneïtat i consistencia del nostre moviment.
