Les tesis historiques i llingüistiques del catalanisme son assumides per tots els catalanistes, en la diferencia de que alguns son nomes catalanistes en este sentit, (catalanisme unicament cultural) i d’atres que ho son tambe en el politic (lo que havem nomenat catalanisme politic, i que podriem haver nomenat en mes precisio catalanisme politic-cultural). D’aci es deduix l’importancia d’estes qüestions, puix son acceptades des de la Conselleria de Ciscar fins al PSAN de Josep Guia.
La tesis historica catalanista, diu lo següent: «les invasions musulmana (sigle VIII) i cristiana (sigle XIII) de Valencia, supongueren dos canvis etnics culturals i llingüistics totals (teoria de la taula rasa). En acabant de la segona, en la que segons esta teoria participaren sobre tot catalans, el Regne de Valencia va esdevindre en una especie de colonia, dividida en dos zones: l’aragonesa (montanyesa, pobra. feudal) i la catalana (costera, rica, burguesa) El nostre Regne, aixina, reproduiria en chicotet l’estructura de la per ells denominada «Confederacio catalaaragonesa». La part catalana era la mes important i representativa del païs; en ella tot lo mon tenia un clara consciencia de sa catalanitat.
Personages internacionals furtats per la Nova Historia catalana.
Les critiques que podem fer son les següents:
a) L’ invasio musulmana no va supondre taula rasa, sino que vingueran uns pocs musulmans (aço es de religio islamica) de diverses etnies i llengües, no araps (que vol dir de raça i llengua arabiga), com s’ha dit. L’invasio no va ser un extermini i repoblacio, sino una conversio pacifica ad una nova religio humanista que creïa en el mateix Deu que els cristians. No podem oblidar que, si estrangers eren els nortafricans que vingueren, tambe ho eren els visigots que dominaven la pensinsula. D’una atra banda, recordar que en territori valencià la religio majoritaria quan arribaren els musulmans era l’arrianisme, que encara tenía mes coincidencies en l’Islam de llavors que unes atres corrents cristianes. Cal recordar que l’Islam d’aquella epoca no seguia el sistema feudal que s’imponia en l’Europa cristiana.
La base etnica del nostre territori seguia sent, iberorromana.
b) S’ha dit que 1’islamisacio definitiva vingue en les invasions berebers (almoravits i almohades), dels sigles XI-XII, Podem qüestionar-nos si estes invasions originaren un canvi de llengua (vore apartat 4), pero evidentment no pogueren produir un canvi racial.
c) La conquista cristiana no va ser principalment catalana, sino que participaren (pot ser en majoria) aregonesos aixina com molta gent d’unes atres nacions.
ç) La frontera entre la Valencia castellana i la valenciana, no correspon en els territoris que s’otorgaren als nobles aragonesos i catalans (p. eix.: Morella i Borriana s’otorgaren a aragonesos i son de parla valenciana).
d) Lo mes important: malament podria ser el Regne de Valencia una colonia de ningu quan tenia Dret, Corts, eixercit i moneda propia. La Corona d’Arago en els sigles XIV i XV era l’unio de diferents estats baix un mateix monarca, pero en peu d’igualtat i sense intromissions dels uns en els atres (igual que p. eix.: Carles I d’ Espanya i V D’Alemanya aglutinava diversos estats en peu d’igualtat. Les Balears, conquista mes eminent catalana, no tenien vot en les Corts Generals de la Corona.
e) En no cap de document apareix reflectit que els valencians tingueren «una clara consciencia de catalanitat» al contrari, es parla sempre de Regne de Valencia i de valencians. En els versos d’Ausias March apareix moltes vegades la paraula valencians; Joanot Martorell escriu: «me atrevire expondre… de portoguesa en vulgar valenciana (la llengua culta era el llati), per ço que la nacio d’on yo so natural…», Francesc Eximenis, catala, sempre diu: «vosaltres valencians…».
f) Els valencians no hem heretat cap costum ni tradicio dels nostres conquistadors. Tenim costums propies tant culinaries, com deportives, com folcloriques, aixina com mesures propies, etc..
Dificilment pogueren influir els pocs estrangers que vingueren a quedar-se en terres valencianes. En aquella epoca la cultura islamica era mes rica en coneixments i alvanços de tot tipo, i lo mateix que els romans no influiren en la cultura grega per ser esta de mes alt nivell, no pogueren els cristians influir en el poble, aventajat culturalment parlant, de Valencia.
Per una atra banda hem d’entendre que si be el rei va fer donacions de bens i terres als nobles que li ajudaren en la conquista, el ser propietari de les terres no comporta assentament en elles ni abandonar les terres propies per a passar a viure en les noves. En tot cas els nobles deixarien un representat de confiança en la zona que els garantira el rebre els rendiments de la nova propietat.
Per tant, podem concloure que la base etnica iberorromana ha perdurat en diverses barreges i influencies fins als nostres dies, a través de les invasions musulmana i cristiana (recordem en este sentit, com la ceramica ibera apareguda en Lliria, hui nomenada Ciutat de la Musica, te una peculiar decoracio en temes musicals; o com en el Monasteri de Sant Miquel hi havia un santurari iberic a on es feen ofrenes semblants a les actuals). Tambe cal tindre present que la Corona d’Arago tenía una clara consciencia de personalitat propia, per lo que respecta a Valencia.
Se’ns podrien fer dos repliques: els escrits «pancatalanistes» de Ramon Muntaner en ple Sigle d’or valencià, i la designacio de catalans que apliquen els italians a diversos velencians, com Arnau de Vilanova(a qui li digueren que era de «despreable nacio, o sia catalana») i els papes Borja «Dio mio, la chiesa romana in mani dei catalani». Hem de respondre que els italians a tots els de la Peninsula Iberica e1s dien catalans, puix es als que coneixien -i no els caïen massa be-. Este fenomen no es gens estrany: els arqentins diuen «gallegos» a tots els espanyols: nosetres diem anglesos a tots els britanics, i inclus chinos a tots els orientals. La rao per la que els catalans eren tan coneguts la podem trobar probablement en els saquejos que cometeren e1s almogavars -de la Companyia Catalana-, a les ordens de Roger de Flor, per diversos països mediterraneus a finals del XIII , principis del XIV. Sobre Ramon Muntaner, cal senyalar que naixque en Catalunya, vixque en Valencia i mori en Mallorca, es a dir, era una de les tipiques persones que, sentint-se lligades a diversas patries, son sempre denfesors de la germanor d’estes.
