Escodrinyant entre la prensa antiga vaig trobar un articul de Nicolau Primitiu, titulat “Defecció de la intelectualitat”, publicat en El Sueco. Semanario defensor de los intereses de Sueca y su comarca, el dia 11 de juny de 1933.
Firma com a “Nicolau de Sueca”, seudonim utilisat a sovint pel patrici valencià, afegint al final “President de Lo Rat Penat”, carrec que ostentava en aquell moment.
Per escrits com este es pot entendre que no s’haja fet cap d’esforç, des de les institucions, l’universitat i l’intelectualitat d’obediencia no valenciana, per donar a coneixer l’obra i el pensament de Nicolau Primitiu sense amagar res.
Com es tracta d’un escrit prou llarc, transcric nomes aquells paragrafs que he considerat mes rellevants, respectant absolutament l’original i aclarint alguns termens de dificil comprensio (els destacats son meus):
“Quan una nació pert la seua sobiranía i passa a dependir d’ un Estat, que se la xupla, pert també la seua intelectualitat, car cercant el sol que més allumena i escalfa, passa a cantar les glories del nou senyor […]
Y així podem observar a travers de la historia que la intelectualitat es feu llatina a la dominació romana, donant grans homens que rivalisaren, ab llurs obres, ab el[s] mateixos llatins; i es feu alarb [arap] a la dominació mahometana, i castellana baix els austries, i afrancesada baix Napoleó i es fará catalana baix Catalunya, si a tal arribara el cas […]
Volem parlar-ne aci dels renegats d’aquells que abandonaren la espiritualitat patria per a çervir [sic] incondicionalment a un imperialisme centraliste i uniformador; d’aquells que no conten[t]s ab desgarrarse l’ anima pairal [dels pares] es convertixen en turiferaris [aduladors] de l’ Estat-bogí; d’ aquells que no ‘s satisfan abandonant i oblidant el deure innat de treballar en pro de la seua patria nadiva i la recorden per a menysprear-la com a cosa inferior […]
Volem parlar-ne d’aquells artistes, literats i homens de ciéncia, quе, descastats per l’Escola i la Universitat, en casa o fora d’ella, no ‘s acontenten ab servir a l’Estat ab son esforç retribuit, com a medi de vida, si no ‘s que, com afegitó, li entreguen l’esperit de sa patria en holocaust, que a voltes ningu ‘ls exigix, arribant a ésser més castellanistes que ‘ls propis castellans, ab abandó absolut del seu poble i de la seua cultura […]
Tots estos intelectuals, son renegats de la llur patria renegats a la força, o de bon grat o sens adornar-se’n [sic] que destroçaren llurs ánimes, conscientment o inconscient, i abandonaren la llur cultura propia, romanent al marge d’ella o, encara pijor, de front i en pla d’atac. Desgraciadament, els intelectuals indiferents a la espiritualitat valenciana i al seu renaiximent, o que hi romanen d’esquena, o […] en sa contra, son huí en gran majoría, sobre tot els indiferents, i el poble, desorientat després de segles, roman sense senyers que’l dirigixquen i l’encaminen a la nova terra de promissió, car els que alcem senyera i clamem valencianía estricta, som en poquea i de veu feble, que’s pert a la immensitat disértica [sic] del materialisme ególatra dels que trobaren llur dida en el castellanisme, i els convé que’l poble continúe en la seua ignorancia […]
Esta actitud, que poguerem dir-ne pancista [cast. ‘oportunista’], de una gran part de la intelectualitat, va arribant al poble, que s’en adona de que estos sustentacles de tota cultura dominadora, son els vers tirans del poble, per quan, per a conseguir millor llurs fins de domini i goig del poder, comencen per desviar-lo de sons propis destíns, senyalant-li uns horisonts de veçades [vegades] falsos i sempre llunyans, que no estiguen a l’alcanç de la seua compresio, i imposant-li una cultura extranya, el mantenen en una semi-ignorancia, pijor, tal volta que la ignorancia plena.
[…] esta intelectualitat venal, que huí es castellanista i demá, sens empaig, servirá un atre imperialisme, a espales i encara en contra del poble que clama a la vista de l’abandó en que se’l deixa, per part dels qui degueren ésser sons senyers […] lo que cal es una intelectualitat que, emanada del poble romanga en el poble; una intelectualitat que, al temps que s’eleve, arrastre ab ella cap a munt, la cultura del poble; no una intelectualitat que соmeta defecció i abandone als seus, per a sumar-se a llurs tiráns; no una intelectualitat pancista que forme en la croada contra la cultura i els destins de sa patria natural, per a desviar-la i confondre-la, per a millor explotar-la; que la intelectualitat ha de ésser per al millor servei i humanisació del poble i no el poble per usufructe de la intelectualitat.
La defecció de la intelectualitat té sumit al poble en oprobiosa ignorancia i desorientació i cal ya que eixa intelectualitat reflexione sus [sobre] aixó i torne a son solc natural; car si no eu fa, el día que el poble s’en done, clarament, del fonament del seu neguit [desllealtat, traicio] ¡ay, dels deslleals!”
En el text trobem alguns arcaismes, als que era tan aficionat l’autor, i alguna cosa mes a nivell llingüistic, pero em quede en el contingut, en l’essencia del text, que crec que es lo mes interessant.
En est escrit podem comprovar –any 1933– com l’autor diu que Valencia es feu castellana baix els austries i “es fará catalana baix Catalunya, si a tal arribara el cas”.
Si aço ultim ho afirma Nicolau Primitiu, es perque coneixia de sobra les maniobres dutes a terme pel catalanisme expansioniste –en els camps de la cultura i la politica– des de la segona mitat del segle XIX.i Tambe era conscient de l’activitat del moviment pancatalaniste en les nostres terres –en l’ajuda dels colaboracionistes valencians– en els anys trenta del segle passat.
Diu tambe que aquells que servixen a qualsevol imperialisme recorden a la “seua patria nadiva” nomes per a valorar-la com a cosa inferior.
Les afirmacions anteriors, fetes fa norantatres anys, s’han confirmat, llamentablement, pero aquella en la que diu que els intelectuals “descastats per l’Escola i la Universitat” acaben abandonant al seu poble i a la seua cultura, no pot ser mes certa, perque ausades que ho hem patit –i ho continuem patint– els valencians.
Tambe es molt significativa aquella en la qual diu: “els que alcem senyera i clamem valenciania estricta, som en poquea i de veu feble”.
Per desgracia, hui la situacio es, poc mes o manco, la mateixa, a pesar d’haver passat tants anys.
Quan es referix a l’intelectualitat que en aquella epoca era majoritariament –afigc yo– castellanista i diu que en qualsevol atre moment no tindria inconvenient en servir a un atre imperialisme, torna a tindre en ment, des del meu punt de vista, a Catalunya. I ausades que ho acertà.
Vullc remarcar una volta mes que Nicolau Primitiu era per damunt de tot un nacionaliste valencià, d’obediencia estrictament valenciana, partidari de la teoria iberista i de la pervivencia del romanç valencià anterior a la conquista de Valencia per Jaume I. Cregue sempre en la llengua valenciana i en la seua singularitat. Aço feu que rebera alguna que atra critica dels pancatalanistes valencians de l’epoca, com era llogic esperar.
Per una atra banda, fon un home que cregue massa en la recurrent ‘germanor’ i volgue unir el valencianisme quan hi havia unes corrents de dificil –per no dir impossible– conciliacio.
Tingue bona amistat en el pare Fullana i en Carles Salvador, encara que es tractava de persones antagoniques en qüestions de llengua i sentiment identitari.
Influi en Fullana per a que firmara les “Normes de Castelló”, a pesar de no estar, ni l’u ni l’atre, massa convençuts de la seua bondat, i no estaven equivocats. Pero lo de sempre: tot per la ‘germanor’.
Nicolau Primitiu intentà dur-se be en els catalans en qüestions de llengua, per ad aixo creà un nom prou exotic : “bacavés” (balear-català-valencià), per a donar nom a una suposta llengua lliteraria en la que estigueren representades les tres llengües, pero l’idea no quallà.
Crear una koiné a partir de les tres llengües (catala, valencià i mallorqui o balear) no podia, en la meua opinio, arribar a bon port, perque aço supondria que cada una d’estes llengües perguera moltes d’aquelles caracteristiques que les fan singulars. De totes les maneres, en Barcelona ya havien ‘decidit’, en eixa epoca, el nom per ad eixa ‘gran nacio’, que comprenia Catalunya, Valencia i les Balears, en la que ensomiaven: Greater Catalonia –Gran Catalunya–, en un primer moment, com li agradava dir a l’imperialiste Enric Prat de la Riba; terres de llengua catalana… I, el nom per a la llengua, supostament unitaria, que es parlava en estes terres tambe el tenien clar: ‘llengua catalana’. No anaven a negociar res, ni en el supost d’una koiné lliteraria.
Per tant, es evident que des de Barcelona no tenien cap d’intencio en acceptar l’idea del pacificador valencià.
Era un home de bona fe, i en el seu deure podem posar l’excessiva confiança en la bondat dels demes, pero no obstant, la seua valencianitat quedà sempre fora de qualsevol dubte.
Estes paraules que transcric a continuacio –per a tancar l’articul– ho confirmen:
“No mireu, puix, ni al Centre ni a Catalunya! Mireu cap a Valencia endins, remogau les cendres i encengau flamerades de patriotisme que’ns porten a reconstruir la personalitat valenciana, refent, sus [sobre] la seua sustantivitat, l’edifici que ens calga per a ésser una gran nacionalitat. I eixe será el ver valencianisme, el valencianisme rònec [unic] d’una Valencia estricta”.ii
Imagens: josueferrer.com.
i Gimeno Juan, Manuel, Valencia: llengua i patria, segona edicio, Vilarreal, Mosseguello, 2021.
ii Nicolau Primitiu (firmat en el seudonim “Nicolau de Sueca”), “Els tres valencianismes”, articul publicat en El Poble Valenciá. Semanari Valencianiste, Valencia, 22 d’agost de 1931, p. 2.
