Fon el tercer fill del matrimoni entre Josep Fullana i Filomena Mira. Batejat com a Josep M. Gaspar, canvià el seu nom de pila per Lluïs, motivat per la seua ordenacio religiosa.
Des del dia 17 de decembre de 1878 fins al 26 d’octubre de 1889, fon capellà econom de Benimarfull. D. Josep Llorca, al costat del seu mestre, Francesc Galiana, fon una de les figures que mes li influenciaren en la seua infancia. De mans dels franciscans rebe un eixemplar de la Gramatica Llatina, despertant el seu interes per les lletres. Tal era el seu amor pel llenguage i els idiomes que, durant la seua etapa d’estudiant, els seus superiors li prohibirren estos estudis, ya que pensaven que li traïen temps a la seua carrera com a sacerdot. No obstant, gracies als coneiximents que adquiri, va ser nomenat professor de frances en el colege La Concepcio d’Ontinyent per la Direccio d’Estudis en 1895. Passat un temps, rebe l’ordenacio de presbiterat en el convent d’Ontinyent.
Ingressà molt jove en l’Orde de Sant Francesc. Els seus estudis sacerdotals transcorregueren primer en Cocentaina i, mes tart, en Ontinyent, a on ingressà com a religios en el convent. Fon en Beniganim a on cursà els estudis de Filosofia i Teologia. En 1896, tenint vint anys d’edat, va ser ordenat sacerdot.
Molt ben considerat dins de les institucions religioses, en 1907 va ser triat pels franciscans ministre provincial de Valencia. Abans, havia fundat un convent en San Lorenzo. Durant el seu ministeri sacerdotal, aplegà a ser confessor personal de la Reina Maria Cristina. Home poliglota, sabía llati, grec, frances, angles i italia. Per aixo, fon solicitat pel Ministeri d’Assunts Exteriors com a interpret del Visir del Protectorat Espanyol en Marroc.
Colaborà en la revista Archivo Ibero-Americano, fundada pels franciscans en giner de 1914, a on fon nomenat colaborador corresponsal per Valencia. En esta mateixa fon nomenat director el tambe historiador valencià i colaborador de Fullana Andreu Ivars. En juny de 1915, l’Academia de la Llengua Catalana el nomenà academic de Numero. Este mateix any, en Valencia se constitui el Centre de Cultura Valenciana. A instancies d’este centre, del qual el Pare Lluïs Fullana aplegà a ser director honorari, en 1918 es creà una catedra de Llengua Valenciana. Pels seus reconeguts treballs filologics, ocupà esta catedra sent el primer en donar classes de llengua valencina en l’Universitat de Valencia. Durant anys, imparti estes classes dos voltes per semana en l’aula numero 7 de l’Universitat. Tal va ser l’exit, que l’Universitat creà el Patronat de Llengües, que s’encarregà de protegir a la catedra de llengua valenciana dotant-la d’una chicoteta retribucio.
El Centre de Cultura Valenciana, sent Josep Martínez Aloy el seu president, l’encarregà escriure una Gramatica Valenciana en febrer de 1915, tal i com s’aprecia en el prolec de Teodor Llorente i Falcó en esta obra. En una carta escrita a Mossen Alcover, per a quedar be en ell i en tots els amics catalans fets durant eixos anys, Fullana escrigue que havia sacrificat moltes de les seues idees lingüistiques, encara que el pas decisiu a favor de la llengua valenciana ya estava donat. En la dedicatoria de la seua Gramatica, afirmà que no havia escrit una obra perfecta, sino mes be un ensaig que, en les correccions pertinents, podia servir de base per a una Gramatica completa. Esta Gramatica elemental de la llengua valenciana (1915) va ser un exit de vendes, sent reeditada en 1918.
Continuant en el seu treball lliterari sobre la llengua valenciana, aparegue en 1922 el Compendi de la Gramatica Valenciana, dedicada al patrici castellonenc i valencianiste Gaeta Huguet Breva. La revista Germania, en setembre de 1925, publicà el seu treball Evolucio fonografica de la llengua valenciana, a on escrigue sobre l’orige de les llengües romaniques i les lleis i principis de l’evolucio del llenguage.
Fon un colaborador molt desijat per revistes i publicacions culturals. L’entitat Lo Rat Penat, de la que era soci, li otorgà el nomenament de soci de merit en 1914. En 1928 es creà en Valencia l’associacio Amics de Lluïs Vives. Patrocinada per l’Universitat de Valencia i en seu en la mateixa, pretenia difondre l’esperit de Vives. El Pare Fullana va ser un dels seus primers membres.
Durant els primers anys de postguerra, fon nomenat president de la Associacio Cardenal Benlloch i de l’Agrupacio Mariano Fortuny. En 1943, els franciscans d’Espanya fundaren Verdad i Vida, revista trimestral d’investigacio cientifica i alta cultura, a on el Pare Fullana escrigue diversos articuls.
A lo llarc de tota la seua vida treballà en personalitats ilustres com Teodor Llorente, Roc Chabàs, Mossen Alcover, Guillem Renart, Josep Alemany, Gregorio Marañón, Marques de Lozoya, Ramón Menendez Pidal o Federico García Sanchís.
El dia 26 de novembre de 1926, per Real decret s’ordenà l’ampliacio del numero d’academics de la llengua, fins a 42, buscant donar cabuda a representants dels idiomes no castellans. Es creà una butaca per a la llengua valenciana i, en la Junta ordinaria celebrada per la Real Academia Española el 10 de Març de 1927, el Pare Fullana fon triat per a prendre possessio d’este carrec. En l’acte de possessio, Fullana llegi un discurs titulat Evolucio del Verp en la llengua valenciana. Va ser el primer en ocupar esta butaca, que abandonà fins al dia de la seua mort. En 1934 fixà la seua residencia en Madrit, passant les vesprades en la Real Academia Española. Durant la Guerra Civil, estes activitats cessen i, en setembre de 1939, assisti en Sant Sebastia a la reunio de la Real Academia Española per a jurar de nou el carrec.
En els seus primers treballs lingüistics defenia l’unitat de la llengua llemosina, en les seues variants catalana i valenciana. En este context s’ha d’entendre la colaboracio de Fullana en el diccionari Valencià-Catala-Balear d’Alcover. Obres d’esta epoca foren La morfologia del verb en la llengua valenciana (1905), Ullada general sobre la morfologia valenciana (1915) i Caracteristiques catalanes usades en el Regne de Valencia (1907). I mostren un canvi cap a la plena valencianisacio i independencia de les llengües. Escriu el Pare Fullana: «La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolucio morfologica a on s’emancipa de la seua mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia i, per tant, riure d’aquells que sostenen que el valencià es un pur dialecte; estos no han llegit els nostres classics dels sigles XIV, XV, XV, i XVII».
En 1932 l’imprenta Semana Grafica de Valencia publicà la seua Ortografia Valenciana, les existencies de la qual s’agotaren rapidament. Aparegue una segona edicio en 1933. Durant esta periodo, animat per Nicolau Primitiu Gómez i Adolf Pizcueta, firmà les bases de Castello de 1932, que establien un estandart ortografic per al valencià, basant-se en les normes de l’ingenier quimic catala Pompeu Fabra i que remarcaven una suposta unitat en el catala. Se pot dir que en firmar, Fullana no renunciava als seus plantejaments llingüistics, la prova es el text que acompanyava a les bases, en el qual demostra la seua esperança de que les bases es modificaren cap a les seues postures. Encara que parega ser un dels primers firmants no ho fon, Es reservà l’espai en blanc a proposit per a la seua firma. Est interes venía donat per ser l’unic filolec que firmà les bases. Encara aixina el Pare Fullana deixava entrevore una postura disconforme: la llengua valenciana te les seues modalitats propies. En el text afegit a la firma de les bases del 1932 posa: «Atés lo carácter provisional que tenen les bases anteriors no tenim inconvenient en firmar-les». En la reedicio de l’Ortografia Valenciana en 1933, mostrava la seua discrepancia i disconformitat en les bases del 1932.
Encara que no coincidix la seua posicio en les del catalanisme militant, estos li reconeixen el merit de recuperar la situacio d’abandonament i prostracio en que es trobava la llengua valenciana, concretament la seua ortografia; es mes, reconeixen que el pare Fullana va ser un dels pioners del renaiximent cientific de la llengua valenciana. Els seus treballs es basaren en un estudi de l’orige i evolucio de les llengües romaniques, en l’analisis de les etimologies i en els principis i lleis de la seua evolucio. El mateix pare Fullana, perfeccioniste, reconegue en diverses ocasions que la seua obra no es ni de llunt completa o perfecta i esperava que en el futur fora eixamplada i perfeccionada a partir de la seua base.
Escrigue poesia i obres de tematica familiar dedicades a l’amistat com Salutació i Capoll de Rosa. Mes important fon el seu treball en el camp de l’investigacio historica valenciana. Fruit de moltes hores de treball en els archius d’Arago, Barcelona, Madrit i Valencia, foren les seues obres Geografia Històrica del Regne de Valencia (1906), premiada en els Jocs Florals, Historia de la villa y condado de Cocentaina (1920), Història de la ciutat d’Ontinyent (1997), Caracteristiques catalanes en Valencia (1907), La casa de Lauria en el Reino de Valencia (1924), Los virreyes de Valencia (1936) i Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia (1936). Moltes d’estes obres, aparegueren per primera vegada en revistes com el Bolleti de la Societat Castellonenca de Cultura, Verdad y Vida o La Acción Antoniana.
L’inici de la Guerra Civil li sorprengue en Catalunya. Se li facilità un salvoconducte per a que es poguera traslladar a Barcelona, a un pis propietat de Manuel Puchades Albert. Alla estigue fins al 1 d’agost de 1937, dia en que tornà a Valencia fins a 1939. Els seus ultims huit anys de vida els passà en Madrit, al costat dels seus familiars Irene Albert i Guadalupe Navarro Albert. Foren anys d’una sorprenent activitat intelectual. Participà en la Real Academia Española, colaborà en el Diccionario Sociológico, en revistes i diaris com Nautica o ABC.
En juny de 1948 els seus problemes de salut s’agreujaren. Rebe freqüents visites mediques de destacats meges com Marañón, Alarcón i Gómez Cornejo. Mori en 1948 en Madrit. Benimarfull, Cocentaina i Valencia, li tenen dedicat un dels seus carrers. Ad estes pronte es sumaran en est homenage Rocafort i Ontinyent. El seu biograf es Benjami Agullo, el qual li ha dedicat varies obres a la seua biografia i obra.
