En nou mesos, mori son pare. Sa mare es quedà en dos fills Ana i Josep Maria, i es tornà a casar, fruit d’eixe segon matrimoni naixqueren els seus germans Ricart, Rafael, Deogracies i la chica Rosita.
L’economia familiar no era molt bona. Apenes assisti a l’escola, i sa mare pensà que son yayo podria donar-li una bona educacio, el qual per la seua banda tenia en ment per al seu net, fer-li retor. Tingue com a educador a Mossen Avella, capellà en Artana, fins als nou anys, participant en les interpretacions de les obres de teatre que organisava en festes el seu educador. Son yayo, secretari de l’Ajuntament d’Artana, li prohibi parlar en valencià, pero el pare Guinot es negà.
Als nou anys fon seminariste en Artana i ingressà en el seminari de Tortosa, ciutat en la que transcorregue tota la seua joventut. En eixa epoca envià als Jocs Florals de Borriana un articul escrit en llengua valenciana. En Tortosa fon corrector de qui mes tart fora el Cardenal Tarancón. En el colege de Sant Josep feu primer de Filosofia.
Als 21 anys ya era Doctor en Teologia. Mes tart es llicencià en Filosofia i Lletres i en Filologia. Dels dotze anys que durà la carrera de teologia, deu els passà en Tortosa, a on es llicencià i dos en Valencia, a on es doctorà.
Als 22 anys cantà missa per primera volta, tenint que demanar una dispensa, puix no es podia fer fins als 24 anys.
Fon el primer capellà en tindre una radio, una tele i un coche.
Acodia a les Tertulies del Cassino Antic de Castello, rebia revistes en frances i li agradà la llectura de llibres de filosofia, noveles i tot tipo de revistes.
Superà ausades la defensa de la seua tesis doctoral, recomanant-lo el jurat al Bisbe de Tortosa, el qual volgue que fora el seu capellà, carrec que rebujà. Com a castic no li donaren cap catedra i li tingueren en Artana sense fer res tot un any, passat el qual, li enviaren de vicari al poble de Serra Engarceran de Castello. Li tocà realisar el Servici Militar, i fon destinat com a capellà a l’escola d’analfabets. En acabar el Servici Militar, li traslladen a Ahin, per incompatibilitat en el retor companyo de l’anterior desti. En Ahin tingue la primera radio del poble. Demanà al bisbat poder realisar una missa a través de la radio, pero s’ho denegaren.
En Valencia realisà el bachillerat per lliure en l’Institut Lluïs Vives i la carrera de mestre. En acabar la carrera de magisteri se n’ana a Barcelona, a on se’n portà a part dels seus germans, els quals arribaren a tindre carrecs de rellevancia.
En la República el Sr. Segarra Bernat, tinent d’alcalde republicà li oferi una vida mes facil en Lledo, pero la rebujà.
Se n’ana a Barcelona, a on fon mestre de parvuls, al mateix temps que realisà Filosofia i Lletres Seccio de Romaniques en l’universitat de Barcelona. Mes tart en l’escola de Santa Maria del Mar, eixerci com a mestre fins a arribar la Guerra Civil.
El 18 de Juliol de 1936, es trobava en Barcelona, sent professor. Per a evitar ser fusilat, es vesti en robes de paisa i s’amagà en una casa veïna. Tornant-se de nou a Artana en quant pogue en un carnet de mestre, amagant la seua identitat de capellà.
El seu cosi que era el secretari de l’UGT, li oferi la possibilitat d’anar-se a la guerra com a tinent, puix com a mestre li corresponia eixa graduacio, pero rebujà la proposta.
Tornà a Barcelona, a casa d’uns amics de Vilafranca, li facilitaren un treball per a que fera aparentment una vida normal. Mes tart ana a casa dels seus germans a on sempre estava amagat per a tot lo mon. Passat un temps, trobà un atre treball en el qual digue estar cassat per a evitar els problemes de la persecucio als retors.
En 1939 s’acolli a l’Ordre de Prieto, en la que se reconeixia el dret a l’objeccio de consciencia dels capellans i es feu objector, prestant servicis com a sanitari en un hospital.
El dia de Sant Antoni es passà a la zona nacionalista, i estos li feren un passe per a poder anar a Castello. En acabant ana a Saragossa com a capella de regiment, i mes tart a Barcelona a on assisti com a capellà a una eixecucio en el Camp de La Bota. Convertint-se en un gran detractor de la pena de mort.
Tornà a Castello i li nomenaren vicari de l’iglesia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llabor en la catequesis, i compaginant-la en l’ensenyança en l’institut de Castello. En acabant li feren capellà de les monges Carmelites.
Obtingue les catedres de Religio i Llati. I es converti en un bon humaniste.
Peça clau en la creacio del bisbat de Sogorp-Castello, intercedi en favor de la seua existencia davant de la Conferencia Episcopal i la Santa Seu, i tot aço li portà l’odi del bisbe de Tortosa, que li amenaçà en diverses ocasions.
En 1960 aprovà unes oposicions i accedi a una plaça de catedratic de llati en la ciutat d’Albacet, a on vixque durant tres anys. Guanyà una atra oposicio per a Barcelona, desti que permutà per Castello passat un any.
En 1964 donà classes en Castello, en l’Institut femeni, fins a l’any 1977, en el qual, al complir 70 anys deixà les seus funcions docents, dedicant tots els seus esforços a la defensa de la cultura valenciana.
Des de 1977 a 1982 publicà articuls tots els dumenges en el Diari Mediterraneu de Castello.
En 1982 sofri una delicada operacio el dia de Sant Josep. Dos semanes mes tart, en un coche que li envià N’Ampar Cabanes, vingue a Valencia per a participar en les reunions d’oficialisacio de l’Ortografia de la R.A.C.V. Alli descobri les normes de Castello com al verdader intent de Cavall de Troya dins de la Cultura Valenciana.
La R.A.C.V. en 1982 li nomenà membre agregat de la Seccio Filologica, a on ha colaborat, destacant la seu obra sobre fonetica i gramatica.
En 1982 junt a Insa Ten, idearen l’Associacio Cultural Cardona Vives de Castello, i reuniren al catedratic de grec En Víctor Bort, a l’historiador So Gascó, a En Lleopolt Penyarroja i uns atres, per a constituir la dita Associacio Cultural de Castello, presidint-la durant molts anys.
En 1999 guanyà el 2on Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana.
En 2003 fon nomenat membre de numero de la R.A.C.V.
Mori en Castello de la Plana en l’any 2005
Obra
*Llibres de text de bachillerat utilisats com a llibres de religio que se vengueren per tota Espanya, Africa i en America del Sur.
*Traduccio de 8 llibres de Plauto, com a especialiste en llati classic que fon, publicats per Espasa-Calpe. Algunes d’estes traduccions els presentà en un concurs internacional en Buenos Aires de Teatre en llati i grec, fent la traduccio del grec el jesuïta i professor de l’universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboracio.
