Igual que verem quan tractarem del catalanisme, tampoc el castellanisme es un moviment uniforme, de manera que podem distinguir diversos tipos segons el seu grau d’agressivitat cap a la cultura i la personalitat valencianes:
A) Els espanyolistes actius, a sovint fascistes, preconisadors de l’Espanya una i uniforme. Pretenen anular al Poble Valencià com a tal, o deixar-lo reduit a una nota de color folcloric en les Falles o per a encapçalar els sortejos de la «Loteria Nacional». Els combatrem activainent.
B) Els diglossics. Els han menjat el cap i s’ho han cregut. Tenen complex d’inferioritat front ad una cultura que ells consideren superior, lo que els fa abandonar el valencià i lo valencià. Son els maxims defensors del «bilingüismo»
castellanisant: diuen que «hay que hablar las dos lenguas», pero el valencià, si el gasten, nomes l’utilisen per a fer bromes, quan es cabregen i poc mes. Hem de fer-los tornar a lo seu, llevant-los el complex d’inferioritat.
C) Els castellanisats. Ya no estan dins de la cultura valenciana. No es que no la vullguen, es que no han segut criats en ella i per tant els es estranya. Si els anteriors feen mal per abandonar lo seu, estos defenen lo castellà perque es lo seu i no volen abandonar-lo. Hem de fer-los vindre a les nostres arrels, pero, realment, est es el castellanisme mes dificil de tractar, puix no senten ni complex de culpabilitat -no han abandonat res- ni motivacio per a revalencianisar-se. Veuen lo valencià com una cosa casolana, provinciana, del passat, i el fet de que en la nostra historia recent es tinguera que triar per una de dos opcions antagoniques i politisades, els ha fet tirar per la via d’enmig, la mes comoda i manco problematica: seguir castellanisats.
Per a intentar atraure-los cal situar la cultura i la llengua valencianes en un posicionament de prestigi social -com ocorre, per eixemple, en Catalunya-, justificar la necessitat del nacionalisime valencià en tot lo que aixo comporta, i plantejar una unica opcio possible-creible-defendible front a les dos -tres- que n’hi ha ara.
Dins d’este grup devem excloure ad aquells que, havent segut criats en castellà, han segut capaços d’evolucionar per ells mateixos i han recuperat la Llengua Valenciana. Evidentment, no estan dins del castellanisme.
D) Alternativa Universitaria: (eixemple de lo negatiu) els tres a 1’hora. L ‘unio dels tres castellanismes anteriors es lo mes roïn i destructiu: «Españoles antes que nada, defendemos el bilingüismo y respetamos y protegemos la lengua valenciana de amenazas extrañas, pero eso sí, siempre hablamos en español que es la lengua común en la que todos nos entendemos y tal y cual, etc.. Es el castellanisme que mes nos pot fotre i que mes pot pujar, puix no sols conecta perfectament en els tres grups del castellanisme sociologic, sino que per l’actual conjuntura rep ajuda per pura reaccio contra el catalanisme de gent que es i se sent valenciana i que, sociologicament, no te res que vore en ells.
E) Els immjgrants. Es este un cas particular, puix que si be son castellanisadors, ho son passivament, i la seua importancia radica en ser tanta quantitat. Realment, molts volen integrar-se -o a lo manco volen que els seus fills ho facen- en la societat valenciana, pero com esta no sols no els exigix el valencià sino que troben normal que no ho adeprenguen, no fan esforç per valencianisar-se.
