L'obsolescencia programada del capitalisme (i II) / J. Masia

14/3/2021

            En el capitalisme salvage que patim està clar que alguns viuen feliços dins d'ell, uns atres no, i aço es mostra inequivoca d'una ideologia interclassista, la que promociona una elit extractiva (1%), que es al mateix temps productora i producte. L'inserta en la majoria de la poblacio que no pertany ad este grup privilegiat, per a que el sostinga i habilite en el seu vot, ¡qué bons vassalls si tingueren bon rei!
            M'agradaria destacar les principals caracteristiques:
            L'irreflexio: oculta les inconsistencies, les contradiccions i les falacies. Bona part de l'activitat empresarial es queda al marge de les mes modernes teories de sicologia, de direccio o gestio empresarial. Pose per cas l'importancia dels stakeholders (la comunitat entorn a la fabrica i els afectats) com un punt d'ancorage i d'implicacio en la societat –com feren les caixes d'aforros en l'obra social o unes atres empreses creant fundacions–, es la generacio de valor que vas mes alla del producte que el torna a qui el fa possible, el seu context mes immediat. El capitalisme es una ideologia de dominacio, que per mig de la propaganda es presenta com a cientifica –el valencianisme no ha de mirar molt llunt per a trobar un comportament similar–. L'explotacio no te res de cientifica i està intimament relacionada en l'eixerci del poder. L'ideologia naturalisa les condicions o l'estructura de reproduccio –la seua perpetuacio– per mig de la propaganda i el llavat de cervell, estas venut quan te fan creure que es impossible un atre estat de coses. La vinculacio mercat i capitalisme es una farsa, es tracta d'associar dos idees per repeticio, una tecnica de propaganda vulgar. El mercat es una miqueta anterior al capitalisme.   
            L'acumulacio: es realisa pel mig de l'escassea, les edicions llimitades, el coleccionisme, l'estoc renovable o quan superen la llogica de la necesitat primaria i vinculen coses a emocions –com en l'anunci de BMW: ¿t'agrada conduir?–,  en fi, l'obssessio o compulsio s'observa en tots els ambits de la vida. Aixina es passa de l'atencio al client a la cridada comercial, o a l'hibrit, cride al seu segur per actualisar una senya i li oferiran una segur adicional. L'acossament, la propaganda i la publicitat es una atra caracteristica, nomes han de recordar quan els criden per telefon per a oferir-los un servici de forma reiterada o la seccio interminable d'anuncis en la tv.

            L'idea d'acaparar es traduix en la tendencia oligopolistica, que en teoria hauria de ser sancionada pels neolliberals i la 'ma invisible' d'Adam Smith –un concepte tant insuficient com inutil–, la faula conta que l'extremitat conseguix l'equilibri perfecte del lliure mercat; patafisica pura i dura inyectada directament en el cervell. No es aixina, comproven la lliberacio dels canals de la tv que ha favorit la concentracio empresarial o els cartels d'empreses que pacten preus, sobretot, en l'energia i la comunicacio.
            El consumisme representa una nova religio, el mercat es convertix en el temple i fora de la democracia queda el que no te euros. Si fora un clup privat podria ser raonable, pero el mercat es molt mes, alli es desenrollen les condicions materials de la vida. Pocs han escrit que es antidemocratic i si ho han fet no nos han aportat una explicacio, perque de lo contrari apareixerien conceptes complexos, interrelacionats en arees oscures o irresolubles (la categorisacio del problema, l'aporofobia, la xenofobia, etc.). Un neolliberal no sol entendre la solidaritat perque la confonen en el paternalisme (la 'paguita' dels faches), una solucio parcial per als pobres centrifugats.
            El capitalisme baixà l'impetuositat, endolçà, volgue seduir quan tenía enfront al comunisme, es tractava de guanyar adeptes, pero ara sens enemic, torna a ser lo que era: una fabrica d'explotacio personal i ambiental. Nomes l'idea d'un alçament dels pobres ha fet que egregis lliberals com Luis De Guindos o Cristóbal Montoro s'hagen mostrat disposts a ajudar en esta crisis covid. De mostra un boto, l'ingres minim vital –ho he escrit, es una castanya de dimensions considerables–, se sap per experiencia en unes atres prestacions o inversions –inclus fondos europeus que no es gasten i se'n tornen– que no arriba a tot lo mon que el necessita, que no es solen agotar i que tenen grans llimitacions en previndre o eliminar la pobrea. Nomes la renda basica universal podria conseguir-ho. Per als despistats, qui tinga algun dubte sobre cóm van les coses per Españistán que es lligga el coeficient Gini o la ratio 80/20 en Eurostat, pijor que en Rumania... per a que traguen pit els de l'imperi a on no es ponia el Sol o els espanyolissims que a la pregunta: ¿capital d'Espanya? Responen: Suïssa. Si l'aguila de sant Joan no els ha picat el cervell tambe poden llegir els informes de diverses entitats tan roges-terroristes-bolivarianes com Caritas o Meges Sense Fronteres.

Henry Ford. Retrat per a la revista "Time"

            Henry Ford era mes inteligent que la suma de tots els falcons de la colleta de successors, ¿per qué creuen que pagava molt be als empleats? Confessà que els retribuia millor que la competencia per a que els seus treballadors compraren els seus coches. En la seua epoca, nomes li faria ombra Alfred P. Sloan de General Motors, se li ocorregue crear l'obsolescencia dels coches, es converti en el rei del marketin.
            Un deliri de produccio infinita nomes pot ser sostingut per una legio d'obsessius consumidors... fins a que el cos aguante –l'ambient–, i si pel mig nos ve una crisis i la demanda agregada cau, no patixquen, l'odios 'pare' estat dels lliberals, salvarà a les empreses. Ara importaria multiplicar la capacitat de compra, nomes aixina tindria esme el destrellat. John. M. Keynes explicà perfectament el paper de la necessaria demanda agregada. I aci ho deixe.
            Al remat, la persona es indivisible de l'entorn, una empresa que no cuida u dels elements no ho fara en l'atre. Som indissociables de Gaia.
            L'explotacio: els salaris es reduixen a pesar de que aumenten els guanys empresarials i es flexibilisa tot. Les reformes llaborals atenten contra el treballador com quan plantegen el despenjament de convenis colectius. Si abocar vertits a l'Albufera es mes barat que canviar les maquines es seguirà fent. Es la relacio cost-benefici que no entenen els llegisladors.
            El curt determini: hi ha una capacitat manifesta per reduir i simplificar l'activitat empresarial a l'aci i ara, el futur els destorba; son poliglotes perque mesclen el llati i el valencià: el carpe diem i qui vinga darrere que arree.
            El baix desenroll moral i el consegüent individualisme: els 15 minuts de gloria que nos promete Andy Warhol, ya estan aci. Potencía l'individualisme egoista sobre l'unio que fa la força, aixina dificulta les sinergies colectives per a conseguir drets civils, socials o llaborals. Dividix i venceras. En cap moment el capitalisme incita o promociona una reflexio moral ni present ni futura, intergeneracional. Es presenta com un fenomen sense agent, sense causa, l'eufemisme 'el lliure mercat' oculta als actors, la volicio, l'intencio i la responsabilitat –a ón dirigir les reclamacions–. El fi justifica els mijos i l'incapacitat d'analisar la missio i visio de l'empresa mes alla del reduccionisme economiciste.
            El benefici: es el totem, el vedell d'or, el fi empresarial es convertix en l'alfa i l'omega. Tot es genera baix la seua constriccio permanent de sentit. Les orelleres ideologiques no donen per a mes.    
            L'obsolescencia programada del capitalisme es un caracteristica pero al mateix temps demostra que l'ideologia no funciona, ha quedat obsoleta per a la majoria de poblacio.       
            U dels axiomes ecologistes mes coneguts es pensar globalment actuar localment, com diria Gandhi, tot partix de nosatres, no cal esperar a ningu perque hem de ser nosatres el canvi que volem en lo mon (poden buscar en la ret una calculadora per a coneixer la seua ditada de carbono). Els efectes de l'entrada de tecnologia neta en un païs està molt llimitada, l'atmosfera no treballa en fronteres i sabem que el creiximent es fa a costa de la biosfera. China i EEUU son grans emissors i el dret a contaminar es pot adquirir, simplement han de comprar la quota d'emissio desijada que vullga vendre un atre païs. En diners, torrons i polucio. Aço es tan esperpentic com el mercat de futurs de Chicago (1848) a on els corredors i clients es dediquen a manipular els preus, m'interessa destacar els dels basics –blat, dacsa, arros– que te efectes immediats i mes lesius en països del tercer mon.
            En el capitalisme tot val, pero yo no vullc viure en el mon de Thomas Hobbes: l'home es un llop per als homens (Homo homini lupus) i aço es el capitalisme.
            Una de les regles nemotecniques mes coneguda de l'ecologisme son les tres R: reduir, reutilisar i reciclar. Podem començar per aci, i en acabant, exigir als politics noves solucions alternatives com l'economia del be comu.   

    
P. d. Aci poden vore el magnific reportage de la TVE2 "Tirar, comprar, tirar" https://www.youtube.com/watch?v=uGAghAZRMyU

Image: brigadaac.mayfirst.org, Wikipedia (Scewing), Pixabay (PublicDomainPictures)

J.Masia