Desconec el per que quan s'aludix al Cap de la Nau em ve a la ment l'image del quadro de Friedrich “Caminant en un mar de nuvols”. Un simple home front a l'immensitat de la naturalea. Sera perque eixos son els meus recorts mes profunts d'una vesprà en el rocam del Cap. Els incostants vents rememoren passages lliteraris del Cap de la Fi del Mon de Jules Verne, i esperes, que de sobte ixquen entre els badalls de les roques un contrabandiste.

Pero el Cap de la Nau es molt mes que senzilles evocacions. Està situat en el municipi de Xabia, trencant el golf de Valencia, que en ell posa un abrupte final. Ell dona principi a una agrest costa rocosa, molt accidentada i plena de coves, illots i cales, com es el cas de la Cova dels Orguens, ya descrita per Cavanilles en el sigle XVIII.

Tectonicament forma part de les allineacions betiques. El propi Cap servix de divisio entre la costa plana i les estribacions betiques. Al sur de la llinia de dislocacio Crevillent-Cap de la Nau queda el compartiment coster, descendit o afonat, en el que s'han de distinguir tres sectors o blocs diferents, compartimentats pel relleu.

El bloc maritim Alacant-Cap de la Nau, que està totalment sumergit i d'ell emergixen la Serra Gelada, el Penyo d'Ifach i uns atres fragments.

La vegetacio està dominada per plantes halofiles (acostumades a la presencia de sal), encara que en racons amagats es poden trobar unes atres especies com: romer, coscolla, olivella, llentiscle, Garguller negre, Coscollina, Margallonera, Milbort, espigol, pi mediterraneu, matavelles, aixares blanques, campaneta blava… El desenroll de moltes d'estes especies, sobre tot els arbres, està condicionat per la presencia constant del vent.

En quant a fauna destaca sobre tot la submarina, plena de: mers, grans esparrellons, polps, espets, especies afins a la posidonia, ralles i peixos lluna, llangostes, cigarres de mar, reiges...

_______________________________________

“ […] nos dirigim fins a l'emblematic Cap de la Nau, des de la massa del qual, en les elevades alçades, balco privilegiat front al mar, en retallades cornises calcarees, i imponents escarpats verticals de mes de cent cinquanta metros d'alçada, se respira l'aquetada quietut del Mediterraneu, a soles interrompuda pel planeig de les grisoses gavines, que recorren este lloc una i mils voltes, potser en l'unic proposit d'admirar reiteradament el seu extraordinari encant.

La mirada recorre una i atra volta la superficie d'una mar, calma en rulls d'escates, provocats per una brisa permanent que embolica el parage en una galdufa de frescor inoblidable. El païsage resulta certament enchisant… en la base dels seus aplomats escarpats s'obrin grutes i coves marines d'ensomiacio. Des d'esta mateixa perspectiva es poden admirar les denominades peixqueres de la Mort. Junt a est entorn de bellea sorgixen dos illes: El Portichol i El Descobridor, que exornen en mestrage un emplaçament que destaca per si mateix”.

(Valentín Justel Tejedor “Entre cabos y leyendas”)

__________________________________________

Son moltes les llegendes que hi ha en la zona, algunes d'elles son:

La de la Torre d'Ambolo, proxima al Cap de la Nau i erta tambe front a l'Illa del Descobridor. Hui en dia patix un considerable deteriorament. Conten que dita illa fon donada pel Marques de Denia a un peixcador de Xabia que viajà en Cristofol Colón al Nou Mon en 1492, una fita historica per a l'humanitat, acreedora de prebendes.

Francesc Martinez i Martinez arreplega moltes d'estes llegendes d'esta zona, com la de la Cova de la Dona. Succeix esta en el temps abans de l'expulsio morisca, quan tota la Marina estava solcada de pirates, que buscaven en estes costes la seguritat de les cales i de les serres. En una nit gens clara, per no ser de lluna, aprofitant-se de la fosca, unes galeres morisques atracaren en el raco de l'Albir, desembarcant una gran cantitat de gent. Per a no ser vist havien anat prop de l'escarpat de l'Amerador, evitant d'esta manera als vigies de la torre Bombarda. Una volta en terra es dividiren en dos grups, uns anaren cap a Callosa i uns atres cap a Altea, aprofitant el guiage d'uns renegats d'estos llocs que havien fugit.

Habitaven en el corral d'En Ros un matrimoni jove, molt fornits i ben plantats els dos. Havien pres aquella casa en espera que en el poble els arreglaren la casa definitiva, i lo pijor era que algunes vegades el marit havia d'anar de viage, quedant-se ella a soles, puix no sempre podia anar el seu germa menut a acompanyar-la.

Poc abans del trenc d'alba anaren els lladres pirates al corral d'En Ros en mes o manco boti. Forçaren la no molt ferma porta i entrant agarraren alguna ferramenta que els agradà i raptaren a la dona de la vivenda. De poc li servi el plorar i gemecar, demanar a crits socorrs, encomanar-se a Nostre Senyor i Santa Maria, o el defendre's en les tenalles de la llar; tot fon inutil. Entre dos moros se l'emportaren.

Llaugers caminaven els pirates puix temien que les estreles s'amagaren i els descobriren, lo qual volia dir que ho perdrien tot. Ya embarcats el patro de la barca, que fea de capitana, es fixà be en aquella dona i quedà admirat de tanta bellea, fins al punt de convertir-la en un present per al rei d'Alger. Aixina, ordenà que ningu la maltractara i li deslligaren les mans, per a que no tinguera cap ferida. A banda, ordenà que la deixaren anar al lloc de la nau que desijara.

A força de rems ixqueren les galeotes del raco de l'Albir a temps que des de la torre Bombarda feen foc, senyalant la presencia de les naus algerines. En este punt els moros issaren les veles, per a aprofitar el ventijolet de terra. Ya en plena mar, encara que prop de la costa, de pronte, començà a posar-se bravenca la mar, obligant a amainar veles fins a mig arbre. La gent, en la por dins del cos, s'esmerava en fer les maniobres correctes. Estant en este marc de confusio, sense pensar que podia tindre una mort segura, la cativa es tirà a l'aigua, sense que ningu la vera.

Quan veren els moros que no estava, ya es trobava llunt de la barca, i com no era convenient arriscar la seua pell, la deixaren fugir. La fortalea i el fet de nadar com un galfi la lliuraren d'una mort segura, fins a que trobà un bot chicotet que la tempestat havia separat de la nau morisca. Sense veles ni timo, a voluntat del furios mestral, aquella chicoteta corfa d'anou es movia cap a totes les bandes, en el perill de dirigir-se cap a la costa algerina i caure novament en mans dels moriscs.

Sense dubte, algu s'apiadà d'ella i afortunadament canvià el vent de mestral a llevant, portant a la desgovernada barqueta cap a la serra de l'Albir, a on l'unic perill que hi havia era fer-se astelles contra els caps rocosos. La sort vullgue que es dirigira cap a un coll de mar mes gran que els astres, embocant-la per l'obertura d'una cova que alli es trobava, deixant-la varada en una repressa de l'interior.

Passà un dia i una nit, i al sendema uns peixcadors que entraren en la cova per a deixar el cabas del recapte, els capots i les mantes per a passar la nit, trobaren alli l'espectacul d'una dona mig morta dins d'un llautet moru, per lo que els dos tornaren apressa al poble a donar conte d'aixo. Ya tornats, li paregue a u que encara respirava el cos, començaren a moure el cos, posant-li unes gotetes d'aigua en els llavis i acostant un pany en vinagre al nas.

En aixo, entreobri els ulls, la tragueren de la barqueta, i en les mantes i capots improvisaren un llit i l'abrigaren , donant-li tots els auxilis que pogueren isaberen, de tal modo, que quan la justicia acodi ya estava recuperada del tot, i ben reanimada contà lo succeit. Des d'eixe temps, diu Martínez i Martínez, se li diu a eixa cova la Cova de la Dona.

Albert Cuadrado

Imagens: Wikipedia- Yrithinnd i Frankblacknoir

Baix: Vista des del cap de la Nau