Llocs mitics valencians (II): EL MONDUVER

31/8/2015

EL  pic del Monduver vist des de Marchuquera

Enclavat el cim en la serra del Monduver, en el terme municipal de Xeresa, en nomes 841 metros, constituix una de les montanyes mitiques valencianes per excelencia. Prop d'ella està situada la cova del Parpallo, que està molt ben senyalisada si es pren l'ascens per La Drova (Barig).

La serra es tracta d'un massiç cretacic (roca calcarea del terciari) a on destaquen les potents formes karstiques com els “poljés” (grans afonaments del terreny deguts al foradament per coves) de la Drova o de Barig o la cova del Parpallo. Tambe presenta gran cantitat de dolines (afonament de chicotet tamany per la mateixa circumstancia) i profunts alvencs, per a on es filtren les aigües que a poca distancia brollaran en forma de surgencies als peus del Monduver, com la Font de Simat, a on naix el riu Xaraco o riu Vaca.

El seu cim proporciona immillorables vistes: al nort es pot vore la serra de Corbera (d'alçaria mes alta) i la de les Agulles (mes baixa); i a l'est la costa valenciana en la seua Albufera i la marjal de la Safor.

A nivell historic ha segut ocupat per diversos poblats, degut a la seua altura (defensa) respecte als voltants. En giner de 1097 s'enclavà un eixercit almoravit a les ordens de Muhammad ibn Tasufin per a fustigar al Sit, que ocupava Valencia, i al rei d'Arago Pere I, propiciant la coneguda com a Batalla de Bairen, en la que les forces cristianes derrotaren als almoravits.

Entre les comunitats vegetals mes comunes s'ha de destacar les del matollar calcareu en especies com el romer (Rosmarinus officinalis), el cepell (Erica multiflora), l’argilaga (Ulex parviflorus), el timo (Thymus vulgaris), la pebrella (Thymus piperella), les estepes (Cistus sp.), etc. Moltes d’estes son aromatiques, molt lligades a la nostra cultura pels diferents usos que d’elles fem, tant medicinals com culinaris.

En les zones a on els incendis no han fet acte de presencia hi ha un matollar mes desenrollat, en especies com la carrasca (Quercus rotundifolia), la coscolla (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margallo (Chamarops humilis), l’ullastre o olivera borda (Olea europaea var. sylvestris), l’espinal negre (Rhamnus lycioides), el matapoll (Daphne gnidium), … Dins dels barrancs mes profunts, com el de Borrell i Lloret, a on hi ha una alta humitat, es troben especies com l’alborcer (Arbutus unedo), el fleix valencià (Fraxinus ornus), el lloreral malvarell (Viburnum tinus), etc.

Junt ad estos arbruixells creixen els pins, entre els quals destaquen el pi carrasca (Pinus halepensis) de corfa blanca, seguint-li en importancia el pi pinastre (Pinus pinaster), majoritari en alguns enclaus com el barranc de Borrell, i el pi pinyoner (Pinus pinea), constatat nomes en els voltants del Convent de Sant Jeroni, a on existix algun eixemplar relicte i centenari.

En quant a amfibis es poden vore fins a cinc classes: el renoc comu (Bufo bufo), el renoc corredor (Bufo calamita), el renoc paridor (Alytes obstetricants), el renoquet (Pelodytes punctatus) i la granota comuna (Rana perezi). Estos s'han acomodat prou be gracies al rec i vivers fets pels llauradors.

Respecte als reptils es conten 15 especies, de les quals 8 son sauris com el sarvacho o fardacho (Lacerta lepida), el mamacabres (Psammodromus algirus), la sangrantana cendrosa (Psammodromus hispanica), la sangrantana comuna (Podarcis hispanica), el drago (Tarentola mauritanica), la bivia o sangrantana menuda (Chalcides bedriagai), etc.

Les restants especies son o be ofidis o serps, com es el cas de la serp verda (Malpolon mospessulanus), la serp blanca (Elaphe scalaris), el sacre de ferradura (Coluber hippocrepis), i l’escurço (Vipera latasti). De totes elles destaca la serp verda pel seu extraordinari tamany. Encara que son espectaculars per tamany, no son perilloses i fuig davant de la presencia humana. L’unic ofidi verinos es l’escurço, que no sol superar el mig metro.

En quant a aus es pot dir que hi ha una gran varietat, degut a la diversitat d’ambients que es troben. Enles zones protegides de les montanyes habiten les falzies (Apus melba), gralles de cames negres (Corvus monedula), soliguers (Falco tinnunculus), solitaris (Monticola solitarius), merles de coa blanca (Oenanthe leucura), coloms cerrils (Columba oenas), muçols (Bubo bubo), etc. En les ultimes pinades vergens hi ha aus com el colom roquer o salvage (Columba palumbus), la tortola (Streptopelia turtur), el caro (Strix aluco), el picasoques o agatejador (Certhia brachydactyla), el ferreret dels pins (Parus ater), etc. En els camps de tarongers abunden les merles (Turdus merula), el gafarro (Serinus serinus) i el barbarroig (Erithacus rubecola), acompanyats de les cagarneres (Carduelis carduelis), les cheres de casquet (Sylvia atricapilla), els mosquiters grocs menuts (Phylloscopus collybita), els verderols (Carduelis chloris),… Destacant sobre totes està l’aguila real (Aquila chrysaetos).

La llegenda mes famosa que es conta en la zona es la de la Vall de la Valldigna. Es diu que durant l'epoca andalusi i baixmigeval, la zona es dia vall d'Alfandech, de l'arabic “terreny fangos”, puix en aquella epoca la marjal de Xeresa-Xeraco ocupava gran part de la vall. Segons la llegenda, la vall se renomenà a partir d'unes paraules dites pel rei Jaume II d'Arago a l'abat del monasteri de Santes Creus de Poblet quan se trobava de cami per la zona: "quina vall mes digna per a un monasteri de la vostra religio", a lo que l'abat li respongue: "vall digna senyor, vall digna", en acabant de lo qual se construi el monasteri de Santa Maria de la Valldigna.

Per a acabar dir que existix una canço que parla de Gandia, del Monduver i dels amors, servixca com a poema per a rematar este viage magic per una montanya inigualable.

_______________________________________

Brisa que porta l'estiu

Ensenya en el cami

Al viager viu

En un mateix desti

 

En ta plaja la meua nau

Diu que està catiu

De sirenes que ballen

Ritmes de son llati

 

En les nits de lluna plena al Monduver pujare

alli volen les llegendes del Castell de Bayren

M'enamori de tu, m'enamori de lo que vi,

De l'aroma de Gandia, d'aquell bes que te doni,

M'enamori de tu, m'enamori de lo que vi

De l'aroma de Gandia d'aquell bes que te doni

 

Cors de bataller

llagrimes d'un faller

Carrers plens d'historia

els Borja en la memoria

Una vesprada en el Prat

Perdre'm en el mercat

S'olora a cafe i a vi

junt als amics per fi

 

(“Gandia” de La Polvarea, traduit i adaptat)

________________________________________________

 

 

Albert Cuadrado

Imagens: Wikipedia - Joanbanjo i Espencat