Llocs mitics valencians (I): PENYAGOLOSA

11/8/2015

Image del Penyagolosa pel sur

Comencem hui una serie d'articuls, de cara a l'estiu, en la finalitat de fruir mes dels nostres espais naturals, que han tingut un significat especial en la nostra imagineria.

El primer que anem a tractar es el Penyagolosa: pic i massiç del mateix nom.

Pertanyent al Maestrat. Es visible des de casi tota la costa de la provincia de Castello. Els seus 1.813 metros d'alçada el convertixen en el segon cim de la nostra Nacio, per darrere del Cim Caldero en la comarca interior del Raco d'Ademus. El seu cim està dividit en tres, sent el de l'est el de major altura. Se li coneix popularment com a el “Jagant de Pedra” i en ell està lèrmita de Sant Joan de Penyagolosa, desti final de pelegrinacions i romeries.

Tot ell, junt al seu espai del voltant, conforma el Parc Natural del Penyagolosa.

L'orige del toponim Penyagolosa, se pert en el temps, pero es possible que procedixca de l'evolucio del terme pinna (montanya) i lucosa (bosc), segons resen alguns documents com el relatiu a la donacio de Culla a l'Orde del Temple en 1213. Existixen multitut de vestigis dels pobles que moraren i passaren per este lloc; aixina es localisen poblats ibers, restants de calçades romanes i, sobre tot, s'aprecien signes manifests del despoblacio actual, lo que se traduix en una perdua de valor cultural i historic del conjunt territorial.

__________________________________________________

“Penyagolosa destacava en mitat de tot aixo com ho faria una montanya en un dibuix infantil: un pic triangular sobreeixint en els seus 1.800 metros d'altitut. D'acort, no era l'Everest ni el Mont Blanc, pero aci, sent el mont mes alt, era objecte de veneracio. Era el punt mes oriental del Sistema Iberic, coronat de neu

en hivern i resec en estiu, la seua descantellada capdamunt (tres pics, com una corona) gavinetejada lateralment per un deposit de terra roja emparetat entre les seues capes de roca calcarea clara. Vista des de determinats anguls, la montanya casi pareixia un falco alçant el vol” (Jason Webster “La montanya sagrada”)

___________________________________________________

 

Com a llegenda se pot apuntar que, es comenta que als peus de la montanya existix un alvenc, la localisacio del qual ningu coneix exactament, puix apareix o desapareix caprichosament. Alguns diuen que està en la costera del tossal cimer, uns atres prop del convent o en el Pla de la Rambla, a on existixen els engolidors del Pla. Diuen que les seues dimensions son molt grans i que en alguna ocasio ha aplegat a menjar-se a tota una cavalleria a l'obrir-se de colp. Tambe es diu que una volta se menjà un carro tirat per dos mules. La gent que ha pogut vore est alvenc diu que del seu interior brollen columnes de foc i fum, com si es tractara d'un geiser, inclus bramits infernals en la nit de Sant Joan.

L'historia mes coneguda al voltant d'est alvenc es la d'un pastor que tornava una boqueta nit cap a Vistabella del Maestrat, en acabant de tancar a les seues ovelles en la mallada. De colp va vore obrir-se de colp un solc, no massa llunt d'alli. Boquiobert encara s'acostà a la boca del clot. Intrigat pel fet, va agarrar un esquellot dels que usava per a cridar a les seues ovelles i el nugà a una corda per a comprovar la fondaria d'aquell fenomen. Començà a soltar soga i veent que no arribava al fondo i no escoltava el so de la campana, se decidi a arreplegar-la. Poc a poc notà que l'esquellot pesava mes i mes, i que li costava molt tirar en les seues forces de la corda. Quan finalment trague el final va vore que lo que realment estava alçant era un pollastre mort. L'impressio que tingue fon tan gran que soltà la corda, caent al fondo el pollastre, i començà a correr com anima que du el dimoni. A l'aplegar al poble ningu li cregue. El pastor insisti tant que al sendema tots desijaren anar al lloc a on tot havia passat. En arribar no hi havia res. L'alvenc havia desaparegut, lo mateix que el pollastre desplomat. Unicament quedava alli la corda i l'esquellot en el seu extrem. Tots els veïns imaginarenen un llauger somriure digueren que havia segut producte de l'imaginacio del pastor. Passats uns mesos, un llaurador de la localitat digue als seus veïns que estant espantant a un mulo que patejava els seus camps, s'havia obert un gran solc en terra i s'havia menjat a l'ase, tancant-se novament de colp. Esta llegenda l'arreplega Josep Soler Carnicer en “Leyendas y tradiciones de Castellón”.

 

En quant a l'aspecte natural, el païsage discorrix a través d'una vista formada per escarpades llomes dispostes paralelament a la costa, en profunts barrancs i amples arees d'aixara, carrascals i pinades. El seu important desnivell permet gojar d'un canvi progressiu de la vegetacio, que s'adapta gradualment a l'altura i, per lo tant, al rigor climatic continental de la montanya. Entre la fauna destaca la presencia de grans aus rapaces diürnes i nocturnes com l'aguila real, l'aguila perdicera i el muçol real, sense oblidar mamifers com el gat de mont, la cabra montesa, la gineta, el teixo i el corç.

 

 

Albert Cuadrado

Imagens: wiki-Vbaldovi i Flickr (Creative Commons)