Jaume I, esboç biografic / Emili Lluch Arnal (1953)

8/10/2019

   Mort el rei Pere II d'Arago en 1213, reclamaren els aragonesos que se'ls entregara a l'infant Jaume, el seu fill, de nomes sis anys d'edat, el qual se trobava en Carcassona baix la proteccio del comte Simo de Monfort, i aplegat l'infant a Lleida fon investit i reconegut pels prelats i rics homens com a rei d'Arago, en acabant de lo qual fon encomanat al vicemestre dels templaris, Guillem de Monredo, per a que, baix la seua custodia, s'educara el nou rei. Este fon guiat al castell de Monço i alli continuà fins a l'edat de deu anys, en que, donant mostres d'un robust caracter, s'escapà d'alli i es presentà en Saragossa en anim d'empunyar el ceptre i escomençar a regnar. En la seua joventut hague d'enfrontar-se a les rebelions d'Roderic de Lizana, Pere Ahones i Ramon de Moncada, i una volta lliure d'estes turbulencies mamprengue la conquista de Mallorca, de la que se feu amo en 1230. 

Retrat de Jaume I que hi havia en la Casa de la Ciutat (Wiquipedia)

COMENÇA LA CONQUISTA DE VALENCIA. 

   Conquistada Mallorca resolgue Jaume apoderar-se de Valencia, i en motiu de les dissensions entre Sa’id, el destronat wali de Valencia, i Zeyyān, l'usurpador d'aquell govern, se decidi a intervindre en favor del primer, que s'havia declarat vassall seu i, en efecte, entrà en terres valencianes per Terol, en l'any 1233, apoderant-se successivament de Morella, Xerica i Torres Torres i perdonant a Sogorp, ultim refugi del seu aliat. Engrossada la seua host en les mesnades dels mestres del Temple i de l'Hospital mamprengue el cami a Borriana, a la que sitià, i com alguns cavallers tractaren de dissuadir-li d'esta empresa, els contestà: «En acabant de que en la nostra menor edat hem conquistat un regne que està sobre la mar i que hem entrat en el de Valencia per a conquistar-lo, ¿voleu que el primer lloc que sitiem en vosatres i un lloc tan insignificant com este, que no es major que un corral, ho abandonem ara sense mes ni mes? Mal podria yo tornar a Arago ni a Catalunya i vergonya sería si abans no caiguera en les nostres mans.» 

CONQUISTA DE BORRIANA.

   Dispost Zeyyān a defendre el seu territori envià a Borriana un reforç de dosmil cinccents homens, dels mes guerrejats, els quals resistiren valerosament els atacs del sitiador, i com el sege se prolongà i escomençaren els cavallers a queixar-se i pensaren alguns en deixar al rei, resolgue este mantindre a salvo el seu honor llançant-se temerariament contra la plaça per a rebre la mort o ser ferit en la lluita, lo qual serviria d'excusa per a alçar el lloc. Les raons de son tio Guillem d'Entença i d'uns atres cavallers li feren desistir, i renovats els atacs a la plaça, hague de rendir-se esta el dia 24 de juliol de 1233. 

CONQUISTA DE LA PLANA.

   Amo Jaume I de Borriana es retirà a Tortosa i, mentres, el governador de Borriana se feu amo d'Alcala de Chivert, Castello, Borriol, Onda, Nules i Uxo i, per ultim, de l'important plaça de Penyiscola. Entrat una atra volta en campanya el Conquistador marchà contra Almenara i d'alli cap a Morvedre; i com observà que la seua vantguarda retrocedia al divisar a les hosts musulmanes, s’enardi el rei i posat en primera filera se llançà follament contra l'enemic que, superior en numero, acorralà als cristians. Estos formaren un mur de ferro al voltant del rei, el qual, trencada la seua llança, barallava desesperadament en la seua espasa. Rebut reforç de la guarnicio d'Almenara alvançaren tots en gran furia contra els moros, els quals cediren, per fi, decidint-se la victoria per a l'eixercit del d'Arago. 

Alcasser de Sogorp d'Abu Sa'id (wikipedia)

RECONEIXIMENT DE VALENCIA.

   Passada esta victoria continuà Jaume I cap a Valencia en l’anim de reconeixer les seues rodalies i apoderar-se, a ser possible, de Cullera. A l'efecte passant per Paterna i Manises, entrà en Quart i des d'alli pogue contemplar de prop la ciutat que tant desijava posseir. Com els moros fugien de la seua presencia aplegà sense contratemps fins a les riberes del Xuquer, detenint-se en la torre d'Espioca en espera de Zeyyān, que li havia enviat un mensage dient-li que li aguardara alli per a donar-li el castic mereixcut. No es presentà Zeyyān i Jaume segui fins a Cullera, sense atacar-la, retrocedi per Silla i Alcasser, s'apoderà de Moncada i Museros i retornà a Borriana, deixant preparat el pla per a la conquista de Valencia. 

CONQUISTA D’EL PUIG.

   Renovada la campanya marchà Jaume I contra El Puig per a fer d'ell centre de les seues operacions; coneixedor Zeyyān del seu proyecte feu demolir el seu castell. Prengue Jaume possessio d'aquelles recialles i dispongue immediatament la reconstruccio de la fortalea, la defensa de la qual encomanà a son tio Guillem d'Entença, mentres ell retornava a Saragossa per a celebrar el seu enllaç en Violant d'Hongria i convocar de pas Corts en Monço (any 1236). 

BATALLA D’EL PUIG.

   Creent Zeyyān que durant l'absencia de Jaume li sería facil expulsar als cristians d'El Puig reuni un eixercit de quarantamil homens i es dirigi resoltament contra aquella fortalea, obligant als cristians a tancar-se dins de la mateixa. Ya es disponia Zeyyān a l'assalt quan corregue entre els moros la noticia de que En Jaume venia en socors dels d'El Puig, i fon tan gran el panic que esta noticia produi entre els de Zeyyān, que en complet desorde abandonaren el camp, lo qual aprofitaren els cristians per a atacar-los al crit de “¡Santa Maria! ¡Santa Maria!”, infligint-los la mes espantosa derrota (any 1237). 

APURAMENTS DEL REI EN JAUME.

   Es trobava En Jaume en Terol i al rebre tan agradable noticia donà gracies a Deu —“en les mans del qual està la sort dels pobles”—, i marchà immediatament a El Puig, a on se trobà en la desagradable nova de la mort de son tio, que de malaltia natural havia fallit uns dies abans; pero lo que mes li afligi fon la determinacio dels cavallers d'abandonar l'empresa perque la campanya s'anava prolongant i no se conseguia la conquista de Valencia. 

   Fon tanta l'amargor d’En Jaume al rebre la noticia que, segons ell mateix conta, no pogue dormir en tota la nit, i que, encara que estava en giner, es regirava en el llit d'un costat a un atre suant com si estiguera en un bany. Al sendema juntà als cavallers en l'iglesia i jurà davant de Deu i davant de l'altar a on estava l'image de sa Mare (L'efigie de la Verge d'El Puig, que encara es venera en aquella iglesia, i que havia segut trobada alli als pocs dies de la conquista del castell) que no passaria de Terol ni el riu de Tortosa fins que Valencia no caiguera en el seu poder. 

SEGE DE VALENCIA.

   Fets els preparatius necessaris mamprengue En Jaume la marcha sobre Valencia, i Zeyyān, veent-se perdut, li envià a uns mensagers oferint-li el territori comprés entre el Turia i Catalunya si deixava d'atacar a Valencia; pero En Jaume desoi est oferiment i, alvançant pel Grau, dispongue escomençar immediatament l'atac a la capital. Un grup de cavallers, en els almogavers, prengue possessio de Russafa, i no podent el rei apoderar-se de Valencia per mig d'un assalt rapit i imprevist envià retirar el seu eixercit i circumvalar la ciutat completament. 

Antic dibuix de la torre d'Ali Bufat o torre grossa

(chert.000webhostapp.com)

ELS ALMOGAVERS.

   En este lloc s’escomençà a parlar-se dels terribles almogavers, guerrers grossers i valents que es barallaven sempre en les alvançades de l'eixercit cristia. Naixcuts i criats estos soldats entre les asprees dels monts, es vestien en pells d'animals i portaven sempre descobert el cap, els monyos del qual, aixina com la barba, no se tallaven jamai. Anaven armats de punyal, espasa i llança i defenien el seu cos en un escut de cuiro, que batien furiosament a l'entrar en batalla al crit de "¡desperta ferro!". Estos salvages, la patria dels quals s'ignora i l’aparicio dels quals a les ordens d’En Jaume fon com un remoli que arrasava quant trobava al seu pas, figuraren ya de sempre en les alvançades dels eixercits d'Arago, i aplegaren a infondre tanta por, que els francesos, que posteriorment els coneixqueren en Sicilia, dien tindre por mes a un almogaver que a deu aragonesos armats de punta en blanc. 

ATAC A VALENCIA I FERIDA DEL REI.

   L'arquebisbe de Narbona, al front d'un grup de cavallers francesos, sostingue una escaramussa en els moros que havien eixit de la plaça. Enardits els cristians en la lluita aplegaren al peu de les muralles, des de les quals llançaren els sitiats una verdadera pluja d'armes sobre ells, posant-los en greu perill. Al donar-se conte En Jaume, montà a cavall i corregue en socors dels seus; pero un ballester arabic que li reconeixque, li llançà una sageta en tant encert que li travessà el front en ella. El rei, ple de corage, s'arrancà la flecha i en gran ira se la trague en la seua potent ma, i com la sanc brollava abundantment de la ferida, el rei se netejà el rostre en el seu mant i marchà cap als seus soldats sonrient per a que estos no s'alarmaren. 

RENDICIO DE VALENCIA.

   Quan Zeyyān comprengue que era inutil la resistencia envià a En Jaume un embaixador que li dien Abu-Almalet en l’objecte d'obtindre d'ell una honrosa capitulacio. Li rebe En Jaume en tota la galanteria propia del seu magnanim cor, i en acabant d'algunes observacions de l'embaixador se pactà un conveni, que fon aprovat per Zeyyān, i pel qual En Jaume permetia eixir als moros que volgueren marchar-se de Valencia en les seues armes i bens mobles que pogueren portar-se, assegurant-los pas lliure fins a Cullera, i que en set anys no atacaria el d'Arago a Denia ni a Cullera, ni passaria el Xuquer, ni permetria que un atre ho fera. 

   Se firmà esta capitulacio el dia 28 de setembre de 1238, i aquell mateix dia ya onejà el pendo aragones en la torre d'Ali-Bufat, situada a on ara està l'iglesia del Temple. El rei, que se trobava en el caixer del riu esperant este moment, s'emocionà tant en vore desplegar la seua senyera, que se baixà del cavall, s'agenollà girat cap a orient, i en els ulls plens de llagrimes besà la terra, donant gracies a Deu pel gran favor que li acabava de concedir. 

ENTRADA DEL REI EN VALENCIA.

   Tres dies onejà el pendo real en la torre d'Ali-Bufat i al tercer eixiren de Valencia els moros en numero de cinquantamil, que, en compliment de lo promes pel Conquistador, foren acompanyats fins a Cullera, d'a on uns embarcaren per a Africa i uns atres s'escamparen pels regnes d'Almeria i Granada. Mentres, en el campament real se feen els preparatius per a la solemne entrada del rei en la ciutat conquistada, el magne acontenyiment del qual es celebrà el dia 9 d'octubre de 1238. El sege de la ciutat havia durat dihuit mesos i onze dies, i a l'entrar en ella el Conquistador, marchà en la seua comitiva a la mesquita major, situada a on ara està la capelleta de Sant Jaume, en la plaça de l'Almoina, i una volta purificada per l'arquebisbe de Tarragona, Pere d'Albalat, es celebrà en ella la santa missa (en 1262 el bisbe fray Andreu d'Albalat ordenà derrocar esta mesquita, donant començament a la construccio de la nova catedral, les obres de la qual terminaren a finals del sigle XIV, si be les reformes i ampliacions no cessaren fins a mijans del sigle XVIII). 

CONQUISTA DEL REGNE.

   Rendida la capital envià En Jaume tres cossos d'eixercit que en poc temps se feren amos de Morvedre, Onda, Begis, Artana, Naquera, Lliria, Alpont, Chelva, Chulilla, Benaguasil, Ribarroja, Vilamarchant, Pedralva i Gestalgar i tots els demes pobles de la regio situadas en la zona que, segons lo pactat en Zeyyān, corresponia a En Jaume. En aço hague de marchar el rei als seus estats de França, i en la seua absencia, que durà prop de dos anys, el governador de Valencia, Berenguer d'Entença, en uns atres cavallers, incomplint el pacte fet pel rei en Zeyyān, passaren el Xuquer i posaren sege a Xativa. Se queixà Zeyyān a En Jaume i este nomenà a l'infant Ferrando com a arbit per a apanyar les qüestions sorgides en motiu d'aquell incident, i com el moro se negà a reconeixer est arbitrage, se posà En Jaume al front de les seues tropes i es presentà davant del castell de Xativa.

CONQUISTA DE XATIVA, GANDIA, DENIA I BIAR.

   Desesperada fon la resistencia que opongueren els araps; pero tan apretat sege posà el Conquistador a la ciutat, que no hagueren els seus defensors mes remei que rendir-se, i mentres En Jaume es preparava per a prendre possessio de la plaça, els seus generals, trencades ya obertament, les hostilitats, s’apoderaren de Gandia i al poc de temps de Denia, de la qual havia fugit Zeyyān per considerar-se poc segur en ella passada la perdua de Gandia. A la presa de Denia segui la de Biar, quedant en 1252 conquistada tota la part de la regio que aquell, s'havia reservat. 

Castell de Xativa (Wikipedia)

EXPULSIO DELS MOROS DEL NOSTRE REGNE.

   Dominat tot lo regne valencià decidi En Jaume assegurar l'exit de la seua conquista, i a l'efecte, temeros del gran numero de moros, que no obstant l'emigracio encara quedaven en el nostre Regne, pensà en expulsar-los dels seus dominis, pero esta determinacio real trobà seria resistencia en la noblea, que no disponia d'uns atres braços que els dels moros per al conrear les terres, ni d'uns atres vassalls que els rendiren homenage i pagaren els drets del senyoriu, i al prevaleixer en l'assamblea celebrada en l'iglesia major el vot dels nobles contraris a l'expulsio, dispongue el rei que, a lo manco, els vassalls de la corona foren bandejats del Regne, quedant en ell solament els que reconeixien el senyoriu dels amos particulars dels pobles. 

REBELIO D'AL AÇRAC.

   Encara que s’havien retirat els mahometans davant de l'eixercit vencedor, quedà en la serra de Mariola un grup prou numerós de moros, als que En Jaume, per considerar tal volta aquell nucleu de poca importancia, no volgue subjectar; pero un moro audaç i molt valent, dit Al Açrac, alçà en 1276 la senyera de la rebelio, conseguint reunir en torn seu a uns setantamil moros entre els de Guadalest, Montesa, Pego i Finestrat i els que En Jaume acabava d'expulsar dels seus dominis. El rei, encara que ya vell i malaltuç, s'afanyà a calmar aquella rebelio enviant contra ells a son fill Pere abans de que la sort de les armes envalentira als sublevats, mes forts pel seu numero i valor que per la seua organisacio i mijos per a la lluita. 

BATALLES D’ALCOY I LLUCHENT.

   S’enfrontà l'eixercit de Pere varies voltes en les hosts d'Al Açrac, i les mes foren els combats desfavorables per a les armes cristianes. La major desfeta la patiren en les mateixes portes d'Alcoy, a on hague una gran matança i terrible escarot en els guerrers cristians, si be no pogue Al Açrac coronar-se en els llorers de la victoria per haver mort en aquella batalla. En juny de 1276 tornen a ser derrotats els cristians en Lluchent, lo qual acabà d'envalentir als sublevats i abatre al ya aniquilat eixercit d’En Jaume, que es considerava incapaç per a subjectar a les braves gents de la morisma. 

EN JAUME EN LLUCHENT.

   Se trobava En Jaume greument malalt en Alzira, i a l'enterar-se d'estos infortunis volgue vengar els afronts patits per les seues armes i, a l'efecte, se feu conduir, ya moribunt, en una llitera als camps de Luchent. Bastà la seua presencia per a reanimar als cavallers i soldats que acompanyaven a son fill Pere, i l'eixercit enemic fon completament vençut i dispersat, no obstant la seua valerosa i tenaç resistencia. 

MORT D’EN JAUME

   Mort, encara que no vençut Al Açrac, esperança dels sarraïns i terror dels cristians, seguiren els moros lluitant a les ordens del brau Aben-Bazel, pero derrotat este s'escamparen les seues hosts i quedà reduida la rebelio al castell de Montesa. En Jaume es retirà a Xativa i d'alli passà a Alzira, a on, en acabant d'entregar a son fill i successor Pere el govern dels seus estats, vesti l'habit de sant Bernat en l'idea de traslladar-se al Monasteri de Poblet, proyecte que no pogue realisar per haver-li sorpres la mort prop de Valencia el 27 de juliol de 1276, als xixantatres anys de glorios regnat. 

Mort de Jaume I per Ignaci Pinazo 1881 (wikipedia)

RETRAT D'ESTE MONARCA.

   L'historiador Desclot diu d’En Jaume que «…era l'home mes bell del mon; alçava un pam sobre els demes i estava molt ben format i complit en tots els seus membres. Tenia el rostre gran, rubicunt i fresc; el nas llarc i dret; ampla i ben formada la boca; dents grans molt blancs que semblaven perles; ulls negres, monyo ros com els fils d'or; ample de muscles, coll llarc i prim, braços grossos i ben fets, belles mans, llarcs dits, cuixes robustes i tornejades, cames llargues, ben fetes i esmeradament calçades. Fon molt corajos i aprofitat en armes; fon valent, dadivos i agradable a tot lo mon i molt compassiu, i tot el seu cor i la seua voluntat estava en guerrejar contra els sarraïns». 

 

Emili Lluch Arnal